La febre del metall

Ticlio, situat a 4.818 metres d'altura, està tot just a tres hores de Lima en cotxe, cap a l'interior. Un senyal informa els visitants que hem arribat al punt ferroviari més alt del món. En el camí de pujada des del nivell del mar, fet amb paciència d'escalador i sobrevolant uns pendents que esgarrifen, el sol deixa pas als núvols, després a la pluja i finalment a una boira espessa acompanyada de neu. Si en el moment de la partença el termòmetre marcava 26º, quan arribem al cim tot just en marca 3. Quatre hores més de carretera ens duran fins a l'altra banda de la serralada andina, on comença la selva.

Al cim, l'altura produeix un entorpiment general de les articulacions, mal de cap, els llavis es tornen morats i els ulls pesen. Es fa difícil no pensar en les condicions de treball dels que viuen allà dalt. Passats Matucana, abans d'arribar a La Oroya, a banda i banda del cim i sobre la carretera principal, complexos miners de totes les dimensions exploten vetes de metall abandonades anys enrere per poc rendibles. Miners armats amb pala sobre l'espatlla circulen en grup pels marges de la carretera. A dia d'avui, les empreses que exploten aquests terrenys són sobretot nord-americanes, canadenques, brasileres i europees.

L'alça del preu dels metalls ha provocat aquest revifament de la mineria peruana. Una alça de preu produïda per l'increment general de la demanda, la voracitat especulativa dels mercats financers i particularment les necessitats importadores xineses. Les concessions mineres no paren de créixer, i el Perú tanca l'any 2010 amb un creixement del PIB que supera el 9%. Les exportacions de l'Amèrica Llatina en conjunt a la Xina han passat de representar un 0,8% del total l'any 1990 a un 10% el 2008. Si actualment el Perú té 120.000 miners, es calcula un increment de 40.000 més per als propers deu anys. El dèficit més important i difícil de resoldre és el de personal qualificat i el d'infraestructura, ports i carreteres, que permetin l'exportació del metall.

Les coses, però, han canviat respecte a altres èpoques d'auge miner. La consciència mediambiental, els programes de responsabilitat social i de desenvolupament comunitari i el pagament de regalies als municipis són un signe dels nous temps. Llars d'infants, escoles, projectes de reforestació i obra pública diversa testimonien que hi ha hagut una certa corba d'aprenentatge institucional respecte a anteriors períodes d'abundància.

Però no tot són flors i violes. Els primers dies de gener els diaris locals presten atenció a les filtracions de Wikileaks sobre l'impacte inversor xinès a l'Amèrica Llatina. Segons un diplomàtic brasiler, el creixement de les inversions xineses obeeix a un manament específic del seu govern. El seu propòsit, afirma, és el d'aplanar el camí per controlar el subministrament de matèries primeres. Res que no sabéssim. La indignació prové, segons aquestes fonts, de comprovar com els xinesos no entenen que l'Àfrica i l'Amèrica Llatina no són el mateix. La incomprensió dels xinesos davant les particularitats del continent causen, doncs, ressentiment.

L'expert en relacions internacionals Joseph Nye publicava a la revista Foreign Affairs del novembre passat un article titulat El futur del poder americà, en què es mostrava combatiu contra les lectures catastrofistes que asseguren un relleu imminent en el lideratge mundial. La Xina no governarà el planeta, ens diu Nye, sobretot perquè els valors que ofereix al món no són atractius. Si haguéssim de fer cas del que publica Wikileaks, els països llatinoamericans li donarien la raó.