Parlem-ne
“Trenta anys després [del disseny de l'Estat autonòmic], els nous protagonistes de l'espai públic no se senten necessàriament identificats amb el model de la transició”
Qui mana? Qui té capacitat de marcar l'agenda política. Si fem cas del que ha passat en els últims dies, José María Aznar mana més a Espanya que José Luis Rodríguez Zapatero, que s'ha vist arrossegat per l'expresident i la fundació que aquest presideix al discurs de la recentralització de l'Estat. Tant és així, que Zapatero ha recorregut a una entrevista a un mitjà de comunicació que assessora el mateix Aznar per donar-li la raó. Tant diferents i tan iguals.
Què hi ha en qüestió? El model d'estat. Espanya ha presumit els últims trenta anys per mig món del model de transició plasmat en la Constitució i en el model autonòmic, un invent que intenta evitar haver de triar entre la federació i la confederació. El text té un esperit i una base confederal, basada en les exigències històriques de Catalunya i Euskadi, però la pràctica política ha portat que s'hagi acabat imposant un model federal que ha tingut com a objectiu l'homogeneïtzació.
Trenta anys després, els polítics que van fer la transició han deixat pas a una nova generació de dirigents, com també ha passat en els agents i els interlocutors socials de primer nivell. Per motius històrics, pràctics i sentimentals, els protagonistes que van crear l'arquitectura política de la democràcia espanyola van defensar les seves aportacions com les millors possibles. Aquesta és una idea que s'ha portat fins a l'extrem, convertint qüestions discutibles en intocables. Però els nous protagonistes de l'espai públic no se senten necessàriament identificats amb el model de la transició. Ni Aznar, o Rajoy, ni Zapatero formen part d'aquesta generació, però tampoc la resta de presidents i líders polítics de l'Estat.
La idea que es pot revisar el model autonòmic és molt més interessant del que pugui semblar en un primer moment. En primer lloc, és un reconeixement del desenvolupament igualitari, impulsat inicialment pel PSOE, amb allò del cafè per a tothom, però que va tenir la seva màxima expressió amb el PP i amb la coneguda com a clàusula Camps, que donava rang estatutari a l'exigència que el País Valencià tingués les mateixes competències que qualsevol altra comunitat autònoma. Però en segon lloc, perquè significa que, ara sí, tot es pot posar en qüestió. Fins i tot la revisió del pacte polític entre Catalunya i Espanya que va significar el nou Estatut es va fer a partir d'unes bases inamovibles, tal com es va encarregar de deixar ben clar el Tribunal Constitucional. No es pot limitar el debat a les qüestions competencials, ni de finançament, ni a les legals ni a les que afecten la representació als organismes o les institucions de l'Estat, però totes aquestes qüestions hi han de ser presents.
La ment més preclara de la dreta espanyola dels últims anys, Manuel Fraga, va anticipar el que acabaria sent un problema, i va apostar per l'administració única de l'Estat, funció que haurien de complir les comunitats autònomes. D'aquesta manera se superaven molts conflictes competencials i es facilitava la gestió del sistema, però també era un intent de soldar la unitat de l'Estat implicant-hi les noves administracions. Però la falta de visió de futur, juntament amb els recels ideològics i els interessos partidistes, va acabar imposant un sistema mal definit que tendia al conflicte polític i amb duplicitats que el convertien en econòmicament insostenible.
