A pèl i repèl
“Algú ha pensat que era l'ocasió de deixar-nos l'autogovern llis i afinat com una barba afaitada a pèl i repèl. Però tot el gust que dóna una afaitada així i un bon massatge és, en el terreny autonòmic, motiu d'indignació i de rebuig”
L'antiga barberia Roig de la plaça del Vi de Girona ha romàs tancada una colla d'anys i, ara, ha esdevingut una floristeria elegant que ha sabut aprofitar tots els elements de l'antic establiment; els arrambadors ceràmics, les prestatgeries, els vidres, les reixes. Aquí, alguna vegada havia aprofitat que hi anava a tallar el cabell per demanar al Sr. Roig que m'afaités. Tenia la seva litúrgia. Primer moure els mecanismes per ajeure la cadira una mica, després ensabonar la cara tot resseguint la boca i el nas sense deixar que el sabó hi arribés, passar i repassar la brotxa fent que l'escuma del sabó impregnés la barba i el bigoti. Un cop ensabonat, esmolar la navalla i finalment començar a afaitar. Tensar la galta i passar la navalla, de dalt a baix, a pèl, seguint la direcció dels pèls. Feta la primera passada, una ensabonada més lleugera i una nova passada de la navalla; aquesta vegada de baix a dalt, a contrapèl, a repèl. Era la manera d'afinar al màxim i deixar la cara quasi com si no hi hagués rastre de pèl. A vegades, a les barbes dures el repàs a repèl deixava una mica d'irritació i calia anar amb més cura.
Pels temps que corren m'ha semblat una bona metàfora per abordar la problemàtica de Catalunya en la seva relació amb el conjunt de l'Estat. És, a tots els efectes, una de les maneres d'explicar allò que en podríem anomenar la doble penalització. O el que és el mateix, la pena per anticipació i lideratge. Hi ha un altre exemple que ens ajuda a situar les coses en el seu punt. És l'espinós problema de les autopistes de peatge i el greuge comparatiu que això suposa per a Catalunya en relació amb el conjunt d'Espanya. De forma resumida podem dir que la qüestió rau en el fet que Catalunya va iniciar el procés de construcció de les seves autopistes de peatge en règim de concessió abans que cap altre territori d'Espanya. El fet de disposar de les autopistes va permetre en aquell moment que s'endarrerís i es considerés poc urgent la construcció de les autovies alternatives lliures de peatge. I això ha comportat un endarreriment insalvable en el procés de construcció de la xarxa lliure de peatge que a tot Espanya és nova, moderna i eficient i que a Catalunya és incompleta i insuficient. Ara, passada ja la primera dècada del segle XXI, comença a obrir-se pas la idea del pagament per ús i la necessitat de mantenir els peatges com un element de regulació de la mobilitat i com una eina per tal de facilitar el finançament del manteniment de les esmentades autopistes. Posats en aquest punt ens trobem que ara Catalunya podria patir la doble discriminació de no tenir una xarxa adequada alternativa i que per adaptació del sistema a les noves necessitats resulti que no hi ha marge per a la reducció i bonificació dels peatges existents. Cal dir en aquest sentit que és imprescindible, a hores d'ara, un procés d'harmonització i la compensació suficient per tal de garantir un tracte al més igualitari possible. En aquest punt no em puc estar de dir que a primers d'any, com cada any, el nou govern ha apujat els peatges una mitjana del 3,5%, que l'oposició que coneix el problema s'ha mantingut en un silenci prudent i que totes les declaracions estridents que en els set anys anteriors havien fet els que ara ocupen la responsabilitat de govern han sigut tractades amb sordina i guant de seda, deixant
