Por i obediència
Les organitzacions que tinguin confiança en si mateixes, en el seu potencial intern, en la seva gent i en el producte que ofereixen i s'hi entusiasmin, tindran més garanties d'èxit
La crisi afecta decisivament les organitzacions, però hi introdueix un mar de passions que no és fàcil de gestionar intel·ligentment: la incertesa, la indignació, l'angoixa, la desesperança, l'escepticisme, el desconcert i, sobretot, la por. Massa sovint es pensen les organitzacions, lucratives o no, com si fossin construccions racionals, cossos regits únicament per la raó en el seu ús pràctic i instrumental. No hi ha dubte que sense racionalitat pragmàtica no hi ha possible organització, però cal també intel·ligència emocional.
Tota organització exigeix una distribució de rols i de funcions, una avaluació de resultats i l'exploració de nous mercats, però les organitzacions no són alienes a les tumultuoses passions humanes i, molt sovint, s'infravalora la seva presència. Caldria rellegir Shakespeare per entendre moltes dinàmiques presidides per la gelosia, pel ressentiment o, senzillament, per l'enamorament.
La crisi activa una de les passions més universals: la por. És la por de quedar al carrer, de no poder pagar la hipoteca, de no poder pagar l'escolaritat dels fills, d'haver de renunciar al propi ritme i estil de vida. Aquesta temença està envaint, cada cop més, les organitzacions empresarials, però aquesta por no és nova. Sempre hi ha estat, de manera latent, però la crisi econòmica l'activa i l'estimula en el màxim grau i té, com és evident, fatals conseqüències no solament en el pla personal i íntim, sinó també en la vida de les organitzacions. L'argument de la crisi permet caure en l'autoritarisme cec i incapaç de diàleg. Qui paga mana. Ho hem sabut sempre, però en contextos de crisi la humiliació pot arribar a extrems inusitats.
Hi ha, a més a més, una incompatibilitat entre por i veracitat. Qui té por calla, mira a l'altre costat, afalaga l'autoritat i, si cal, menteix descaradament o dissimula els seus errors, amb l'únic objectiu d'aguantar una mica més.
La por paralitza la creativitat i esmorteeix el talent. Qui té por no arrisca. Es limita a repetir rituals i litúrgies conegudes i, en fer això, l'organització es panseix, perquè li manca l'audàcia per assumir riscos i innovar. La por és mala consellera en el desenvolupament creatiu de les organitzacions, però encara hi és més present quan hi ha una cultura piramidal i descendent, quan no existeix la franquesa per comunicar, amb honestedat, l'estat de la qüestió, quan els líders són sords a la crítica i incapaços d'assumir-la. La crisi permet, també, veure com es gestiona aquesta por dins de l'organització, permet veure si hi ha mecanismes de solidaritat o bé cadascú campa a la seva, intentant no perdre la petita part del botí en el naufragi global.
Zygmunt Bauman ens recorda que la por també ha esdevingut líquida i que flueix pel món global sense cap resistència. Tenim por, tant en l'espai micro, por de perdre els lligams afectius, de perdre la feina; com en l'espai macro, la por del desastre econòmic i ecològic. René Descartes va incloure la por en el quadre fonamental de les passions de l'ànima. També hi va incloure, però, l'entusiasme, l'alegria i l'amor. Les organitzacions que es deixen vèncer per la por, difícilment podran sobreviure en la lluita de tots contra tots, però les que tinguin confiança en si mateixes, en el seu potencial intern, en la seva gent i en el producte que ofereixen a la societat i s'hi entusiasmin, tindran més garanties de reeixir.
