Les (a) normalitats

Potser té raó, Rajoy, quan parla d'anormalitat. És anormal que un estat que voldria ser pluricultural (ho diu la Constitució) només utilitzi les possibilitats de les llengües que assegura patrocinar en una sessió que no solament és simbòlica i prou sinó que també és allò que en podríem dir “tautològica”. El dia que es fa servir el català, l'euskera i el gallec al Senat no és per discutir sobre estatuts d'autonomia o sobre la crisi o sobre les centrals nuclears. És un dia en el qual el debat es centra en la llengua. És a dir, fer servir les llengües oficials serveix per parlar de llengües oficials. Això no és normal. No és normal que un país que té un idioma propi amb segles d'existència estigui pidolant les engrunes d'un Estat que l'hauria de defensar –si s'ho cregués– com una riquesa civilitzadora. No és normal que el català sigui pràcticament absent dels cinemes, sigui minoritari en els mitjans de comunicació i no sigui necessari en el quefer quotidià dels seus ciutadans. No és normal que s'intenti bandejar de l'escola i que no se li atorgui cap credencial de normalitat sinó que sigui vist com a part d'una voluntat dictatorial, com un símptoma de prepotència, com una arma agressiva. No és normal que no sigui imprescindible saber la llengua d'aquest país per viure en aquest país. No pas a través de decrets sinó de la normalitat que hem de suposar que és vigent a Alemanya o a Anglaterra. La demagògia que hem viscut aquests dies (el cost de la traducció, allò que n'han dit “l'espectacle dels pinganillos”) ens informa del fracàs definitiu d'aquella entelèquia que pensava en l'Estat com a instància protectora que podria impulsar el respecte i la convivència. Tot es redueix de nou, per a molts, a les “peculiaridades regionales” que ens ensenyaven, de petits, a Formación del Espíritu Nacional. Rajoy tenia raó: no és normal fer-nos creure que hi ha un lloc per a la diferència, per a la identitat. Tot seria més fàcil (i normal) si fos d'una altra manera.