Opinió

l'entrevista

“Els músics, a l'estudi, som exageradament insegurs”

Com porta això d'estar fent habi­tu­al­ment la volta al món?

Bé... Dar­re­ra­ment he fet un parell de gires pels Estats Units, he viat­jat per Àsia, Austràlia, el Regne Unit, Europa... De tota manera veig molts hotels i molts aero­ports, i massa sovint actuar a Bangkok o fer-ho a Lleida pot aca­bar sent el mateix. M'ho passo millor al meu estudi de gra­vació...

Ha tro­bat una expli­cació del perquè El Guincho agrada tant en llocs tan dife­rents?

M'he ado­nat d'una cosa que penso que és impor­tant: el que capta l'atenció d'aquests públics tan hete­ro­ge­nis és bàsica­ment el baix. El ritme és el que uni­fica tot el públic, sigui del país que sigui. Molt més que les melo­dies i ja no diguem les lle­tres.

Quina mena de pressió li va com­por­tar el gran èxit glo­bal, ara fa tres anys, d'Ale­granza, el seu pri­mer disc?

Va ser un èxit molt rela­tiu, i no crec que aquesta sigui exac­ta­ment la idea d'èxit que més m'interessa. Puc viure de la música, però, si no fos així, faria música cada dia a casa. És el que més m'agrada fer i, per tant, no em repre­senta la més mínima pressió. És una sort poder gra­var per una dis­cogràfica, però, si no en tingués l'opor­tu­ni­tat, esta­ria ben tran­quil gra­vant per mi mateix.

Com sol tre­ba­llar, a l'estudi?

Depèn del disc. Si tre­ba­llo per a algú altre, m'agrada escol­tar tot el que aquesta per­sona ha fet abans i enten­dre musi­cal­ment d'on prové. Quan faig coses per mi, sem­pre començo posant-me un parell de dis­cos i, a par­tir d'aquí, em perdo en mil coses.

A qui somia pro­duir?

A Cae­tano Veloso. De fet, en tin­dria prou d'escol­tar-lo...

Quina ha de ser exac­ta­ment la feina d'un pro­duc­tor? Cal inven­tar un so per a un músic o guiar-lo perquè trobi el seu?

La pro­ducció sem­pre la veig com la posada en escena d'una obra de tea­tre, o d'una òpera, o d'una pel·lícula. Dos direc­tors poden fer dues coses com­ple­ta­ment antagòniques a par­tir d'un mateix guió.

Cal ser sem­pre res­pectuós amb la música de l'artista amb el qual tre­ba­lla?

Hi ha vega­des que no ho pots ser. Si vas a l'estudi amb massa res­pecte, sovint perds la par­tida. Els músics, a l'estudi, som extre­ma­ment inse­gurs. Hi ha gent que no t'ima­gi­na­ries mai els dub­tes que tenen, fins i tot músics d'una per­so­na­li­tat extrema. El que cal és tenir un diàleg real amb ells, i això s'acon­se­gueix sovint empre­nent acci­ons ico­no­clas­tes, no pas sent res­pectuós.

Amb Ale­granza va aca­bar fas­ti­gue­jat de totes les nego­ci­a­ci­ons legals per uti­lit­zar sam­plers d'altres artis­tes...

El llen­guatge que es deriva de l'ús de sam­plers em sem­bla bes­tial. Que encara no hi hagi lleis que ho regu­lin em fa pen­sar que és un llen­guatge radi­cal i vigent. Ara bé, va ser un infern legal que no volia repe­tir.

A Pop Negro, edi­tat l'estiu pas­sat, evo­cava les pro­duc­ci­ons dels anys vui­tanta.

Hi tre­ba­lla­ven els millors. Engi­nyers, com­po­si­tors, res­pon­sa­bles de màrque­ting... era l'inici de l'era digi­tal i les pro­ves que es feien eren sal­vat­ges. Tot­hom estava fas­ci­nat en extreure sons nous. A vega­des parlo de Mecano i la gent riu, però ara un disc produït d'aque­lla manera no ven­dria més de 500 còpies. Ales­ho­res, arra­sava a les llis­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.