Vinader, el periodisme sense censura

Actualment no hi ha un periodisme referencial. És, majoritàriament, reverencial. Ho sentencia el periodista i director de documentals Xavier Montanyà, i destaca que Xavier Vinader en seria l'excepció. El seu equivaldria a un periodisme valent que no s'agenolla ni s'autocensura. Xavier Vinader i Sánchez (Sabadell, 1947) és un nom que qualsevol estudiant de l'apassionant i malgastada professió periodística hauria de tenir present. Un d'aquells personatges incòmodes, que fan coïssor al poder, del color que sigui, perquè han entès el significat més profund de la seva feina. Li han plogut premis i el darrer homenatge ha estat a la Facultat de Comunicació Blanquerna, on ell, sense cofoismes ni falses modèsties, ha fet saber que quan era un jove periodista la moral que regnava a les redaccions era la del “combat”. Vinader és un dels més impressionants lluitadors que la llibertat d'expressió té com a aliats. Explica que el periodisme del post-franquisme immediat era un vigilant permanent de l'estructura del poder. No com ara, que s'ha fet amo el periodisme de dossier, displicent, veu del seu amo, afònic quan es tracta de ser veraç i just. La censura, explica Vinader, va anar desapareixent en el temps de la dictadura. Però era la Censura, amb majúscules. Ara continua havent-hi una figura “més perillosa”, la censura “invisible, pragmàtica i ambiental que tots ens empassem com caramels de menta”. És la del “políticament correcte”, la d'“això no toca, o això sí que toca”, la de “ja saps on estàs treballant”, o la de “sabem que hi ha marro però millor no ficar-s'hi”. Per a Vinader, avui el periodisme s'encara a una “manca de curiositat” i a un creixent “desig d'agradar al poderós”.

L'art del periodisme és preguntar, repreguntar, contrapreguntar i inquietar el poder sempre, i ser un caçador, un cercador d'històries, destaca aquest incansable reporter. El periodista Xavier Vinader ha destapat casos de corrupció. Ha obert armaris d'on han sortit cadàvers amagats. Ha patit dos atemptats. Ha estat censurat. Perseguit. Però sobretot ha estat llegit, admirat. Imitat. Potser si tornés enrere es plantejaria les coses d'una manera més pausada i menys agosarada però està convençut que ha fet el que calia fer per deixar un món més vivible. Però defensa la consciència que el periodisme abans era realment un “servei públic”, on hi havia treball en equip, “no com ara, que les empreses fomenten la competitivitat”. Paraules com exclusiva o scoop no tenien sentit per a Vinader i els seus col·legues, que el que volien quan informaven de terrorisme o corrupció era que la gent s'assabentés de què passava.

Vinader, que ha presidit Reporters sense Fronteres, està implicat amb el grup Zeta des dels anys setanta. El 1979, dos reportatges seus a Interviu van destapar les maniobres de grups d'extrema dreta al País Basc. ETA va assassinar dues persones citades en els seus articles. Ha tastat la presó. I l'exili. Vinader sap que el periodisme no és innocu. No s'ha quedat al seu Sabadell natal, sinó que ha estat a la guerra. A Afganistan. A Rússia. A Xina. I sap, i creu i predica, que “en periodisme no s'hi val tot”. No sense un punt irònic, Jordi Évole, que ha treballat molt temps al costat de Vinader, proposa que a les facultats de periodisme s'inclogui una nova matèria. Duria aquest nom: Vinaderisme.

Un periodisme del bo, d'aquell que crea “bastions de resistència davant de la banalització imperant” per tal d'“enfortir amb rigor ètic les onades dels nous professionals”, a qui cal veure “blindats contra el desànim”.