El masover se'ns en va al Marroc

Bregats en mil batalles per conservar el tros que els permetés anar tirant, els masovers d'aquest país semblava que havien passat avall arrossegats pel corrent del cosmopolitisme i de les noves tècniques productives.

Resisteix, encara, algun reducte familiar per al qual cal mostrar sincerament tot el respecte; però el cas és que la masoveria, el fenomen psicològic de la dependència de l'amo s'ha desarrelat i ha passat a designar, en la nostra manera comuna d'entendre les coses, una manera ben servil de congeniar amb aquell qui mana.

Aquesta relació llagotera es transforma en un autoodi furibund que no és sinó l'esclat de vergonya d'un comportament indigne. Com una síndrome malaltissa, el masoverisme –diguem-ne així– es manifesta amb un menyspreu íntim i sibil·lí –vaticà, diria– de la pròpia condició i origen i amb una gran duresa o rigor amb els semblants –o sotmesos a la seva particular necessitat redemptora.

I vet aquí que avui que els mitjans de difusió informen a tort i a dret de les anades i vingudes del president de la Generalitat, qualsevol diria que el senyor Mas serveix a Madrid el delme del latifundi de Catalunya.

I, de fet, té mala peça al teler, el president, per treure's del damunt la taca de la malaltia, perquè els símptomes indueixen a diagnosticar-la-hi: la fotografia del 23/01/06 del pacte de l'Estatut amb el president espanyol d'esquena al Parlament de Catalunya; la visita del 07/02/11 al palau de la Moncloa per oferir un endeutament català més gran per pal·liar el dèficit d'Espanya; el lliurament el 25/02/11 al Parlament d'unes minses dinou pàgines d'un pla d'austeritat abassegador, presentat prèviament al govern de l'Estat, que se'n beneficia, per al seu vistiplau; la defensa, el 24/02/11, davant de l'emissari del rei del Marroc d'una solució també autonòmica per a la seva ocupació del Sàhara... i el canvi sibil·lí del símbol del pal de paller del mas –o de la Casa Gran, que en deia– per un timó metafòric, presumiblement, d'un guardacostes d'Espanya.