Jordi Pujiula
A Olot i la Garrotxa el trobarem a faltar especialment. Era un autèntic referent cultural i amical, un home planer, obert i tolerant, comprensiu, tranquil i, sobretot, tranquil·litzador. Ens vam conèixer fa molts anys, però ens vam tractar força més durant una època (1995-1998) quan, amb ell i en Domènec Moli, escrivíem a sis mans el llibre sobre un altre gran amic pintor, que signa els seus quadres “Clapera Mayà d'Olot”.
Alguna vegada havíem parlat de psiquiatria i també en aquest camp sempre vaig creure que en Jordi era un gran home: un home agut per descobrir quan convenia, i assenyat per cobrir quan calia. L'entorn físic era metàfora del seu món intern: el carrer de Sant Tomàs, d'Olot, és angost, irregular i quasi desapercebut. L'entrada a casa seva era petita, discreta. L'ascensor, estret i mig dissimulat darrere una paret. El pis, una mica laberíntic i també amb estretors. Però quan s'entrava al seu despatx, apareixia una gran sala espaiosa, lluminosa, elegant, amb estanteries plenes de llibres i una presència humana que ho omplia tot. Amb Jordi Pujiula s'hi podia parlar de pintura, música, teatre, literatura, història... era un autèntic pou de coneixement sense fons, i alhora una persona que traspuava serenor. Tal com deia el seu nebot en el comiat, que la seva pau sigui sempre amb tots els qui el vam conèixer i tractar.
