L'anell bilingüe

Fa uns anys, en una excel·lent expo­sició sobre la cate­dral de Girona, comis­sa­ri­ada per Pere Frei­xas i Josep M. Nolla i orga­nit­zada per la Fun­dació la Caixa, hi vam veure un objecte que ens va cri­dar l'atenció par­ti­cu­lar­ment: l'anell de la com­tessa Ermes­senda (975-1058). Era el seu segell per­so­nal, amb què rubri­cava docu­ments. Una cal­cedònia on hi ha gra­vat al burí, de manera inver­tida, el seu nom, sota forma bilingüe. A la part supe­rior, en llatí, ERME­SI­DIS, a la part infe­rior, en àrab. Aquell segell, tan bell i tan sim­ple, conté tota una lliçó d'història. Aquests dies s'ha par­lat d'Ermes­senda arran del tele­film que li ha dedi­cat TV3 i de la llarga i insis­tent cam­pa­nya de publi­ci­tat que ha fet la cadena per mirar d'obte­nir una audiència accep­ta­ble. No entra­rem a comen­tar aquest pro­ducte de ficció tele­vi­siva i molt menys a jut­jar-lo, però l'actu­a­li­tat que ha ator­gat a la figura de la com­tessa ens ha dut a recor­dar l'efecte que ens va fer, al seu moment, aquell anell. De vega­des, un petit objecte sin­te­titza una intensa lliçó històrica. És el que ens va sem­blar per­ce­bre veient aque­lla pedra pre­ci­osa que havia dut a la mà una dona que va viure fa mil anys i que va gover­nar, amb intel·ligència, vigor i astúcia, una Cata­lu­nya inci­pi­ent, que tot just emer­gia, entre la pro­xi­mi­tat i la bar­reja d'ele­ments cris­ti­ans, musul­mans i jueus. L'anell bilingüe. A la cate­dral de Girona, la presència d'Ermes­senda és nota­ble. Va ser enter­rada en un sarcòfag de pedra calcària, pin­tat amb les bar­res del casal de Bar­ce­lona, ver­mell sobre fons d'or, que ha donat ori­gen a la senyera. Tres segles després, el sarcòfag fou introduït en el sepul­cre gòtic, encar­re­gat pel rei Pere el Ceri­moniós i obrat per Gui­llem Morei, ima­gi­naire, ciu­tadà de Girona. El sepul­cre, rema­tat per l'escul­tura jacent, que va impres­si­o­nar George Stei­ner quan la va veure, a finals del segle XX, a la cate­dral giro­nina, tal com fa cons­tar a les seves memòries. Aquesta pode­rosa força que poden tenir els objec­tes, aquesta capa­ci­tat de dir, de sug­ge­rir, que tra­vessa els segles.