De la Cultura

En el context de la crisi financera actual, hi ha hagut un sector professional a Catalunya que ha sortit a manifestar-se. S'autoidentifiquen com a sector cultural, o de la Cultura, i s'han entrevistat amb el nou conseller del sector, senyor Ferran Mascarell. Proclamen que invertir en cultura és invertir en coneixement (afirmen que sense fase cultural no hi ha coneixement) i en futur (és a dir, en progrés i millora social, suposo que pensen que també humana, de la persona). Se'ls veu enfadats, perquè, fet i fet, els retallen les subvencions a través de les quals la majoria dels que es manifesten viuen, o sobreviuen, i alguns, els menys, viuen molt bé. Tenen tot el dret a estar enfadats i a lamentar-se. Als funcionaris els han abaixat el sou, i en molts caos, salut, educació, etc., se'ls ha empitjorat les condicions de treball i els mitjans per atendre els usuaris. En altres, ha suposat la no-contractació o l'acomiadament de molts interins o aspirants a funcionaris. Però també cal veure que hi ha parats que ja han deixat de cobrar el subsidi, i molta altra gent que, simplement, en l'àmbit privat, s'ha vist al carrer. Tots aquests també estan enfadats, amb tanta o més raó que els de la “cultura”. I tots aquells que ara venen menys, també estan enfadats. Però no hi ha hagut cap manifestació, excepte, puntualment, treballadors d'algunes fàbriques.

Tothom té el dret a manifestar-se. Però que ho faci el sector de la cultura, normalment tan progressista i solidari, té el seu què. Perquè s'atribueixen la paraula sense haver-hi reflexionat gaire. Cultura som tots. És un fet social espontani. I lliure. Cada poble o societat genera la cultura que li sembla, o pot, o sap. No és programable. El fet que en determinats àmbits hi hagi professionals de la cultura, no significa que ells siguin la cultura. En alguns casos, poden ser fins i tot un fre a la cultura, si entre ells hi ha endogàmia, clientelisme, moda o simplement “indústria cultural” orientada al consum i a l'oci sense més. Ser professional de la cultura no assegura en absolut fer una bona tasca, oferir un bon producte o fer avançar en res un poble o una societat. Molts ho fan bé, però no és seva l'exclusiva. I el fet que en molts caos no puguin tirar endavant si no és amb una subvenció pública, no diu pas res de bo d'un determinat estat cultural, ans al contrari, perquè tota cultura subvencionada promou gremis tancats, autocensura, control cultural, marginació de tot allò que no interessa al polític o al grup professional, etc. No dic que sempre sigui així, però sovint és així.

En un altre sentit, farien bé aquests activistes culturals d'esbrinar quina mena de cultura estan fent, i mirar de saber si l'oferta cultural professional d'avui dia no és res més, sovint, que una cíclica repetició de gèneres o formes, sense més grapa que un pur entreteniment (ja per si mateix lloable, però no pas valuós com a coneixement). En molts àmbits, filosofia, literatura, teatre, pintura, cinema, música, un producte es succeeix a si mateix sense cap profunditat, vorejant en molts caos la simple mediocritat. Atès que la cultura popular ara és en mans dels mitjans de comunicació, i que estem en una cultura de masses i de consum, comercial i industrial, s'entén que els productes artesanals, o els realment creatius, demanin una certa protecció, però en general aquests productes no són reconeguts per les institucions, i no reben cap subvenció; en el pitjor dels casos, es finança un producte radical, però innocu, que aviat queda engolit en la voràgine de l'oferta cultural consumista.

Que s'hagin de finançar les sardanes, el teatre, el cinema o la literatura en català, no diu res de bo de totes aquestes activitats. És el manteniment d'unes activitats residuals, que en realitat ja no ofereixen cultura viva, sinó assistida. I la cultura és un ésser viu. Per aquest camí, aviat haurem de subvencionar les llibreries, per exemple, que passen un moment ben trist. O sigui, i que em perdonin, però anar a veure el senyor Mascarell és, si em permeten el joc, una mascarada. I no només per la trista figura que ara compon aquest senyor, ara trànsfuga, i descapitalitzat pel govern de CiU, sinó perquè la gent normal té altres i seriosos problemes. I serà amb aquests problemes que sorgirà la cultura, l'art de l'expressió de la persona, de la manera més impensada, genuïna i vital. O no. Perquè de saber, ja no sabem gaire res, i ens repetim com fantasmes davant d'un mirall deforme, tal com tan bé va saber veure aquell enginyós gallec que es deia Don Ramón María del Valle-Inclán.