Perspectiva

Els humans tenim una limitació important: som incapaços d'imaginar-nos, ni al cap ni a les entranyes, un món diferent del que ara coneixem. Això no és estrany, perquè durant tota la nostra existència com a espècie, les condicions ambientals i geogràfiques, inclòs, molt importantment, el nivell del mar, han sigut excepcionalment estables. Ni civilitzacions, ni la mateixa espècie, no han conegut mai res més. Però aquest ordre de coses és molt més l'excepció que la norma. Per exemple, hi ha hagut situacions en què el nivell del mar ha pujat a ritme d'un metre cada 20 anys durant uns quants segles.

Així, de la mà de la geologia, que molts perceben com a àrida i polsosa, però en realitat és apassionant perquè té totes les claus d'un passat planetari tan turbulent i canviant que, a primer cop d'ull, sembla gairebé de ciència-ficció, descobrim el daltabaix més gran que ha experimentat el planeta: l' extinció permiana, ocorreguda ara fa 251 milions d'anys. Michael Benton, a Quan la vida es va gairebé extingir (When life nearly died, Thames & Hudson, 2003), ens n'explica els detalls i són impressionants: desapareixen entre el 80 i el 95% de totes les espècies vives (!); els oceans queden desproveïts d'oxigen (anòxics) i només sobreviu un nombre molt reduït d'espècies; a terra, l'únic mamífer a sobreviure va ser el listrosaure, de les dimensions i forma d'un porc, el qual, després, va governar la terra pràcticament en solitari durant molts anys.

Sembla que va anar així: durant un milió d'anys, un conjunt gegantí de volcans que es coneix com les Siberian Traps, va anar vessant ingents quantitats de lava, cobrint una superfície com la de la Comunitat Europea amb entre 400 i 3.000 m de gruix de lava, i de CO2 i àcid sulfhídric l'atmosfera. L'un augmentava l'efecte hivernacle i, per tant, les temperatures, i l'altre propiciava pluges àcides a tot el món, que anaven gradualment afeblint primer, i liquidant després, la cobertura vegetal del planeta. Malauradament, l'augment de les temperatures va arribar al punt on es va desencadenar la següent catàstrofe. Degut a l'escalfament gradual del mar, es va anar arribant als punts on els clatrats es varen començar a desfer de forma progressiva. Els clatrats són formacions de metà engabiades a dins d'una retícula de molècules d'aigua glaçades i a sota pressió, condicions que només es donen al fons marí, de forma que un litre de clatrats, en desfer-se, genera 160 litres de gas metà, el qual genera un efecte hivernacle vint vegades més gran que el CO2. Evidentment, cada bafarada de metà des del fons marí, aportava més gasos hivernacle a l'atmosfera, augmentant encara més la temperatura i, per tant, això aplanava el camí per a la propera bateria d'emissions de clatrats. Aquest cicle en acceleració permanent només es va acabar quan s'havia alliberat el metà de tots els clatrats possibles a l'atmosfera, unes 3.000 gigatones de carbó (tantes com a tots els dipòsits actuals de petroli, gas i carbó), augmentant la temperatura 6 graus.

No cal dir que, arribats a aquest punt, el planeta era molt diferent de com el coneixem ara, i que la pràctica totalitat dels hàbitats terrestres i marins estaven caps per avall. Aquestes condicions tan extremes, combinades amb un planeta prèviament degradat per la pluja àcida i, per tant, extremadament afeblit en la seva capacitat de regeneració, varen dur la vida ben a prop de l'anihilació total, i varen ser la causa que la recuperació fins a la reaparició d'ecosistemes complexos, al mar i a la terra, trigués uns quants milions d'anys.

La moral d'aquest episodi no és que el nostre planeta pugui arribar a ser al·lucinantment diferent del que coneixem, sinó que ja ho ha sigut (!) i que, entre aquest autèntic cataclisme planetari i la nostra estabilitat actual, també hi ha hagut tota la gamma de pertorbacions intermèdies. És a risc nostre decidir fins a on volem empènyer ara el clima amb l'escalfament global.