Pau i guerra

Amb el pas dels anys, un acaba comprenent les distanciacions dels escèptics, que, més enllà de l'escola filosòfica, en el sentit genèric són tan antics com la civilització: ja són a Homer, als presocràtics, a la Bíblia –l'Eclesiastès és una declaració d'escepticisme que podria signar Sext Empíric–, i quan dic comprenent no em refereixo a la simple visualització intel·lectual d'una articulació d'idees, sinó a tocar una certesa amb el pensament. No hi ha res de nou sota el sol, tal com diu el llibre acabat d'esmentar, els problemes amb què topen els humans són com les pedres entrebancadores de la dita, destinades a fer-nos anar per terra un cop i un altre, sense remei.

“Si vis pacem, para bellum”, va dir Vegeci fa mil set-cents anys, i ara a Europa ens ho tornem a trobar com a dilema moral actualitzat. La discussió transita en les dues direccions entre les tribunes d'opinió i el Congrés dels Diputats de Madrid: cal intervenir militarment contra Gaddafi? Els partidaris esgrimeixen fins i tot raons humanitàries: la història mostra com la inhibició dels forts ha permès als criminals genocides actuar amb impunitat. Personatges tan poc bel·licosos com Bertrand Russell, com Gandhi mateix, eren favorables a parar militarment els peus a Hitler, cosa que es va haver d'acabar fent, però quan les desgràcies perpetrades ja eren moltes i irreversibles; anys després, Europa va passar la vergonya dels Balcans, on no se sabrà mai quants morts hauria evitat una intervenció a temps, i el món va veure com Bush pare feia fora Saddam Hussein de Kuwait, però tot seguit li deixava les mans lliures perquè acabés de massacrar els kurds, que havien tingut la mala idea d'aprofitar la contesa per alçar-se en armes per la seva causa.

I aquí ve l'altra visió dels fets: els mateixos que van recriminar a Bush pare que, un cop posat, no acabés la feina començada i derroqués el dictador iraquià, van posar el crit al cel quan Bush fill, per una pura pulsió venjativa –però amb el control del petroli com a raó profunda– va muntar una nova guerra per rematar la destrossa que el progenitor havia deixat a mitges. Aquesta és la visió que en podríem dir pacifista avant la lettre, la que diu que una acció armada és una acció armada i com a tal produirà morts i desgràcies, i per tant sempre és criminal i rebutjable, i aquí vénen també els antecedents: Vietnam, l'Afganistan, l'Iraq. La qüestió és decidir a quina tipologia respon Líbia: si a l'esporàdica genocida que cal estroncar amb una acció ràpida i contundent, que no pot tenir d'altre desenllaç que la desaparició de Gaddafi –física o no és una altra qüestió–, o bé a la profunda enquistada, la que conduirà a una trampa imprevisible que atraparà el qui hi caigui en una guerra inacabable, cronificada, d'incalculable desgast i sofriment, nefasta per a la població que la pateix en primer lloc, però també un verí mortal –un cop més– per a la consistència moral d'Occident.

Arribats a aquest punt, qui és el pacifista? El que actua per la major, o el cirurgià preventiu? Hem vist en reportatges televisats i en cròniques de corresponsals les contradiccions dels ciutadans libis mateixos, que demanen d'una banda la intervenció europea, militar però també social, sanitària, etc., i de l'altra pateixen el que, vingui per les causes que siguin i es presenti com es presenti, no deixa de ser una acció bèl·lica contra el seu territori.

L'emperador Marc Aureli, com saben els amables lectors, va ser un deixeble de l'escola estoica, amant i cultivador de l'art i el pensament que en lloc de poder-s'hi dedicar en pau i continuïtat va haver de passar gran part del seu imperi lluny de Roma, immers en guerres en països inhòspits i freds. Durant les campanyes del Danubi –mig història mig mite– l'emperador escrivia les notes que se solen publicar com a Meditacions, tot i que ell mateix hi va posar un títol (en grec àtic, com tot el text) que vindria a ser Coses per a un mateix. El text no parla de guerra, sinó de moral des del punt de vista de l'individu, de la vida, de la virtut, de millorar el comportament, d'encarar les foscors de l'esperit, de la cobdícia, de la mort. Al marge del text mateix, sapiencial però gens condescendent amb res, i encara menys amb el seu autor, convida a la meditació la idea de l'home més poderós del món, ficat en una terrible brega estratègica i militar, dedicant les hores sobreres, molt possiblement nocturnes, a reflexions profundes sobre la natura humana, en el deixant dels filòsofs més importants que l'han precedit.

Envia d'aquesta manera Marc Aureli –fos o no un propòsit explícit i primordial– un missatge de distanciació de la seva comesa, un lament de fons, amb sofisticada sordina formal, sobre la seva obligació històrica? Juli Cèsar escriu a la Guerra de les Gàl·lies les vicissituds de la batalla, el diari de la brega molt precís tècnicament, però amb una mena de retòrica juganera. La distanciació de Marc Aureli respon als simples motius d'un altre caràcter, o és una deliberada evasió ideològica? Algú s'imagina Obama, Merkel, Sarkozy, esgarrapant estones d'oci per discórrer en prosa a partir de les idees de Huntington, de Fukuyama, de Chomsky (no pas sobre lingüística, sinó les polítiques)? O moralitzant en l'àmbit íntim sobre els reptes de la ciència, de la nova moral encetada per la tecnologia virtual?

La tensió entre guerra i pau ja no la ponderen els filòsofs. O sí, però els seus pensaments no arriben a la població, i si ho fan és en forma de guarismes incomprensibles per a la majoria que conforma l'estat d'opinió. L'escepticisme ja no és una filosofia, sinó una anestèsia.