Pedagogia dels sostres

Les imat­ges tele­vi­si­ves de la visita de Mari­ano Rajoy al Par­la­ment de Cata­lu­nya pre­sen­ta­ven el líder del PP guai­tant els sos­tres amb insistència i un aire d'admi­ració. Això no és de bon to. Els lec­tors d'El gue­pard ho saben. En aque­lla novel·la, el noble Tan­credi, ena­mo­rat de la ple­bea, popu­lar, podríem dir en aquest cas, Angèlica, li reco­mana, el dia que la pre­senta a l'aris­tocràcia de Palerm, que no s'encanti mirant els sos­tres del palau on té lloc la recepció. Fa page­rol, això de que­dar enfa­vat mirant els sos­tres. Fa turista. Però, bé, som el 2011 i sem­bla que aques­tes for­ma­li­tats aris­tocràtiques són una cosa encara més arnada que aque­lles relíquies fal­ses que llen­cen a la fi de la novel·la. També ens el podríem pren­dre d'una altra manera, l'encan­ta­ment de Rajoy amb els sos­tres del Palau de la Ciu­ta­de­lla. Una de les millors pàgines del pri­mer volum de les Memòries del pre­si­dent Pujol és la 337. Allà, Pujol recorda com Leo­poldo Calvo Sotelo, essent pre­si­dent del govern, va com­pren­dre que Cata­lu­nya no era una comu­ni­tat autònoma més sinó que tenia una història i una iden­ti­tat que la sin­gu­la­rit­za­ven, tot pas­se­jant un cap­ves­pre pel pati dels Taron­gers i per la gale­ria gòtica del Palau de la Gene­ra­li­tat. Hem escrit “va com­pren­dre”. Pot­ser hauríem d'haver escrit “va sen­tir”. Es trac­tava d'una per­cepció, d'una intuïció, que arri­bava a Calvo Sotelo a través de la impressió que li cau­sava aquell espai històric, noble, bell. Tant de bo la con­tem­plació dels inte­ri­ors del Par­la­ment sus­cités a Rajoy una cer­tesa simi­lar a la que va mani­fes­tar Calvo Sotelo a Pujol aquell ves­pre de 1982 al Palau de la Gene­ra­li­tat. Pot­ser és dema­nar massa. Pot­ser sí... Però s'ha d'anar fent peda­go­gia, sem­pre ho hem sen­tit dir. En aquest cas peda­go­gia dels sos­tres. És clar que pot­ser Mari­ano, acos­tu­mat al Congrés dels Dipu­tats, bus­cava
en el sos­tre del Par­la­ment algun ras­tre de trets. A les Corts espa­nyo­les es legisla sota aquesta marca. Al Palau de la Ciu­ta­de­lla, no. Tot i el seu ori­gen mili­tar no hi ha ras­tre de trets. És un altre fet dife­ren­cial.