Tot ens ve de fora
No cal inventar res: només seguir el camí marcat pels models que creen ocupació
Les bones i les males notícies ens arriben de fora, de l'estranger. Les bones notícies són les procedents del turisme, mentre que les dolentes ens vénen del Banc Central Europeu, que ha augmentat el preu del diner.
Serà un bon any per al turisme d'estiu català i el de primavera tampoc ha estat dolent. Ho hem d'agrair a la recuperació dels països del nord d'Europa, per un costat, i a la febre de llibertat que sacseja tot el món àrab, per l'altre. Els estats del sud del Mediterrani són més exòtics que el nostre i els seus preus més baixos, però el lleure que busca la gent en les vacances no lliga gens amb revoltes populars i violència. És bo recordar que a l'hora de triar entre un règim de llibertats i un de dictatorial per passar uns dies de descans, hi ha algunes raons no morals a favor dels primers.
El Banc Central Europeu de Frankfurt ha apujat el tipus bàsic d'interès de l'1% a l'1,25%. La xifra és ridículament baixa, però ja sabem que el preu real del diner és molt superior, després de passar per l'euríbor –el tipus d'interès pel qual els bancs es deixen els diners entre ells– i el que apliquen les entitats financeres als seus clients, que és l'euríbor més el marge comercial i el marge de risc. El resultat no té res a veure amb aquell 1% inicial i si ara la tendència és a l'increment les operacions de crèdit existents s'encariran. I dic les operacions existents, perquè la restricció creditícia actual no permet parlar amb normalitat d'operacions noves. L'augment del cost del diner és conseqüència de la possible recuperació econòmica dels països del nord d'Europa, que ens porten els turistes.
La recuperació pot generar inflació –augment de preus– i el banc central de l'euro fa una advertència, que reduirà la inversió, en ser més car el diner. Quan estàs integrat en un sistema de moneda forta, com és el cas de l'euro, els que en surten perjudicats són els alumnes menys avantatjats, que no segueixen el ritme dels primers de la classe. I en aquesta zona euro, hi ha tres estats que han suspès els exàmens –Grècia, Irlanda i Portugal– i un –Espanya– que ha fet els deures per imposició, tard i malament. Els socialistes espanyols tenen persones més ben preparades professionalment que l'equip encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero i Elena Salgado. Els sindicats tampoc han ajudat: després d'un canvi positiu en els primers anys de la democràcia, ara es mantenen en unes actituds que defensen el model laboral espanyol. I aquest no és el que tenen els estats europeus més avançats. Alemanya té un 7% d'atur; França, el 9,6%; Àustria, el 4,8%, i Espanya, el 20,5%. No cal descobrir res, ni inventar: només seguir el camí marcat pels models que creen llocs de treball.
Els turistes estrangers tenen confiança que si vénen aquest estiu a visitar-nos ho podran fer tranquil·lament i sense ensurts. Tenen raó. La democràcia no està en perill, ni de bon tros. Però estem pendents d'un govern que no fa els deures, ni en relació amb els seus súbdits espanyols, ni menys pel que fa als catalans. Quin cansament, Déu meu!
