Opinió

PLAÇA MAJOR

Ara que en Duran plega

Entre el llit que li prepara un coreligionari i la catifa vaticana que altres li estenen, cada cop es veu més clar que al senyor Duran l'encaminen cap a la sortida

Afanyem-nos a aclarir que no és pas que el periodista Jordi Duran deixi la feina i el saber que cada matí escampa a través de Comràdio, no; es tracta de tota una altra cosa. D'una cosa totalment contrària. Es tracta del reconegudíssim Josep Antoni Duran i Lleida, que es veu que plega.

Entre el llit que li prepara un altre coreligionari democratacristià, el senyor Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic i parent d'il·lustre nissaga, la catifa vaticana que li estenen permanentment els lloctinents al govern com la senyora Joana Ortega, des de la vicepresidència, i el senyor Josep Maria Pelegrí, des d'una conselleria, i la porta que li manté sempre oberta l'escolania del partit –ara que a Ramon Espadaler li curtegen els pantalons que li havien fet a mida–, cada cop es veu més clar que al senyor Duran l'encaminen cap a la sortida.

Des que el 1974 es va fer de la Unió Democràtica, han estat 37 anys -que aviat és dit- de permanència al càrrec, perquè aquest senyor n'han entrellaçats tants que fa la impressió que l'hem tingut sempre al damunt, que ja devia néixer amb la sotana alçada -com sol dir-se. I com que el contacte, ja se sap, familiaritza el tracte, aquell senyor que al congrés dels diputats espanyols es presenta oficialment com a president-portaveu del Grupo Parlamentario Catalán i que aquí es rebateja com del grup parlamentari de CiU, perquè aquí ens entén com una sola cosa, aquell senyor, doncs, en Duranlleida (així, d'una tirada llarga, com el reconeixem en la intimitat del tracte), es fa mereixedor, justament per aquest –i aquell– tracte, de la Creu de Sant Jordi que li acaba d'atorgar, com a reconeixement familiar d'una carrera tan dilatada, la delegació del govern que ens representa.

Doncs això, que en Duranlleida plega; i ara que se'n va –amb un comiat previsiblement tan llarg com la visió sine die que practica– podem finalment girar-nos per veure-li a la cara els solcs del país que ens deixa. I si gratem en tots els càrrecs que ha ocupat durant els darrers gairebé 40 anys d'aquesta seva Unió Democràtica només hi trobarem una de les pells més colrades i dures de la política catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.