viure sense tu
Misantropia o poesia
L'odi que destil·la l'entrenador portuguès ens supera, és quasi cap a la humanitat
I és clar que hi ha poesia en el joc del Barça! La poesia és a tot arreu. Ho deia Fernando Pessoa, que la trobava en el rètol d'una carnisseria, i serà als carrers de Barcelona, amb el festival que es prepara per als pròxims dies, sota la mirada de Martí Sales. A la roda de premsa posterior al partit en què el Barça es va classificar per a la final del nou Wembley, una periodista li va citar a Guardiola uns versos de Miquel Martí Pol per defensar aquesta tesi. I el Pep, com si li haguessin regirat els calaixos del despatx, va fer de sant Pere. Allunyant-se de les etiquetes, de perfumista, filòsof i poeta, va negar fins a tres vegades que el joc del seu equip sigui poètic.
Podríem dir que va ser avar, es va amagar la mètrica del seu joc. Per bé que no és l'avar, és el misantrop, el Molière que s'acaba d'estrenar al TNC. És teatre del bo, del que ens agrada als catalans. Una fantàstica revisió de Lavaudant, i traducció de Belbel, amb un Jordi Boixaderas, que segur que ha begut de l'exemple més clar de misantropia dels últims dies: Mourinho.
Perquè l'odi que destil·la l'entrenador portuguès ens supera, és gairebé cap a tota la humanitat. El de Boixaderas no té tant d'artifici, però que bé que retrata aquest declivi de l'home públic, que ja fa anys va posar en evidència el sociòleg nord-americà Richard Sennet. Tothom queda ben pentinat al TNC, i en tots els sentits de l'expressió. No es perdin el look Pepe Oneto que lluu Jordi Martínez! Ni el de Lluís Soler teletransportat des de L'avar que va fer al Grec. Tots esplèndids, vaja.
Per què no som del tot sincers en el tracte amb els altres? Què passa si les deixem anar tal com raja? Doncs que trontolla l'equilibri de cortesia i aparent equanimitat. És la paradoxa del comediant, que deia Diderot. Si l'actor estigués ple de sentiment, com podria representar dues vegades consecutives la mateixa escena amb èxit? En canvi, quan diem d'algú, per exemple Mourinho, que fa d'actor, volem dir que no ens el creiem, que falseja, que sobreactua de fet.
Per això hi ha bon teatre, de l'altre, i poesia.
