Opinió

PLAÇA MAJOR

Una sigla, un nom

Quan algú perd el nom i es converteix en una sigla, com li ha passat a Dominique Strauss-Kahn, deixa automàticament de ser una persona per esdevenir una entitat. DSK, tal com l'han rebatejat a la premsa, ja no és aquell insensat que diuen que empaitava despullat la cambrera d'un hotel de gran luxe, sinó que n'és l'essència, la substància destil·lada, el poder en cru, com el logotip d'un banc, com una marca comercial de moda, com el segell d'una casa reial. Un absolut. En qualitat d'home, no tenia cap possibilitat, per més que amb la seva carn ubèrrima transportés també pels racons de la suite el pes immemorial de tota la seva dinastia familiar, el seu estricte passat germànic imprès en cada plec dels seus trèmuls sacsons. Reencarnat en una sigla, en canvi, el fins ara director del Fons Monetari Internacional obté finalment la immunitat diplomàtica que li van negar en el moment de la detenció. Ja no té nom, ni genealogia, ni compromisos morals; es deu únicament a la summa jerarquia que la seva nova denominació li concedeix, altiva, irreductible, inhumana. A vegades, per abreujar, per fer-los un lloc més còmode als titulars, els diaris engendren monstres molt pitjors que a la vida real.

El cas invers el representa Claude Stanley Choules. No tenia cap influència sobre l'economia mundial, ni es té constància que hagués perseguit amb ardor senil cap minyona d'hotel, però el seu nom, sense abreviacions de cap classe, ha estat notícia fa pocs dies perquè era, fins al moment de la seva mort, als 110 anys, l'últim supervivent conegut de la Primera Guerra Mundial. És molt rara, la longevitat d'aquests antics combatents, salvats d'una tal carnisseria, que va caldre inventar el monument al soldat desconegut per la impossibilitat d'identificar tants de cadàvers massacrats. Diuen que Choules va declinar obstinadament, fins al final dels seus dies, ser objecte de cap homenatge, igual que l'últim francès supervivent, Lazare Ponticelli, mort ja el 2008, que va rebutjar els funerals d'estat que el govern de Sarkozy li oferia al·legant que “els primers que van caure tenen tant de dret a l'honor com els últims”. Amb aquest convenciment, havia memoritzat el nom del primer company anònim abatut al seu costat a la trinxera, anticipant-se a la idea de Walter Benjamin que la història ha de consagrar-se a la memòria dels humils. Ho sabrà mai, DSK, què significa de veritat fer-se un nom?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.