viure sense tu
L'alteritat imprevista
Des de demà les administracions hauran d'aprimar per força els seus comptes
El mètode d'aprimament Dukan, condemnat per les associacions de dietistes, i amb les prevencions mèdiques per allò de perdre quilos tan ràpidament, s'imposarà a partir de demà mateix als ajuntaments i autonomies que fins avui han hagut de fer creure als seus administrats i a la senyora baronessa que tot va molt bé. A partir de demà, fase d'atac, i després, de creuer i consolidació: les administracions hauran d'aprimar per força els seus comptes. Algunes pateixen obesitat mòrbida: l'Ajuntament de Madrid és el cas més clamorós, la Generalitat Valenciana li va al darrere, i a la resta hi podem trobar sobrepès. Parlant de pes, es fa difícil saber si les acampades d'aquesta setmana per demanar democràcia real passaran factura a les urnes, o si encara animaran la gent a votar. Un fenomen imprevist per no haver sabut preveure'l, és clar. I no és que les demandes, de la dació del pis en cas de no poder assumir una hipoteca, evitar llistes amb imputats per corrupció i la reforma de la llei electoral siguin noves. Però la mobilització de lectors de Hessel, i espectadors d'Inside Job, no agrada al sistema, no agrada a la Junta Electoral Central, i descol·loca una vegada més els partits. Es veuen tenallats entre la rudesa de les cassolades i la tecnologia punta. Hem anat dels SMS i el “passa-ho” del 14-M al Facebook i Twitter de “l'acampada” del 15-M. I ara tenim més preguntes que mai, carregades d'indignació, i d'emprenyament. Amb l'atur desbocat i una quarta part del PIB dedicada a pagar els bancs que han generat aquesta bola, encara han arribat tard, les protestes. Miquel Roca, en conversa amb Felipe González, al llibre de Lluís Bassets ¿Aún podemos entendernos? defensa la tesi que no es pot tancar un model d'estat que només té sentit si és dinàmic, si és obert. I el mateix passa amb aquestes protestes, que obren i no tanquen. Vivim temps d'alteritat, de no pensar en els altres com un obstacle. Potser val més que ens posem a llegir poesia, ja sigui Jordi de Sant Jordi excelsament reeditat a Barcino: “diuen els ulls que no cal cap debat”, ja sigui el Rilke dels Neue Gedichte a Quaderns Crema: “Jo tot sol, ¿què puc fer amb la meva boca?”.
