Opinió

opinió

Aquesta crisi no s'acabarà mai

És hora doncs que ens adonem que aquesta crisi no s'acabarà mai dins el sistema econòmic actual, basat en el creixement, el consum i el malbaratament de recursos

Què està passant? L'any 2008, quan la crisi financera va acabar d'esclatar als Estats Units i de retruc va afectar la resta del món, se'ns va fer creure que l'únic que teníem davant eren les conseqüències d'una especulació escandalosa, que en el nostre cas s'afegia al final de la bombolla immobiliària.

Primer se'ns va dir que era qüestió de poc temps, res més que estrènyer-se el cinturó durant una temporada, i que en acabat podríem seguir el ritme de vida i consum a què estàvem acostumats. Però els mesos i després els anys han anat passant i cada cop es parla menys del final de la crisi, sinó que les seves conseqüències van accentuant-se més i més i a la vista no sembla pas que hi hagi esperances de millora.

Per què? Només és degut a la ineptitud dels nostres governants? A l'especulació immobiliària i financera? A l'avarícia sense límits de banquers, especuladors de borsa i companyia? Tot això segur que ha de tenir-hi a veure, però potser no ho és tot:

Vivim en un sistema basat en el creixement econòmic, en la filosofia de créixer o morir, en el consum i la competència. I aquest creixement econòmic, per poder-se mantenir, exigeix una inversió i un consum d'energia que també ha de créixer sense parar: energia per a la fabricació de productes, per al seu transport, energia per mantenir en funcionament les grans ciutats, per alimentar la població –una part almenys– de milers de milions de persones que habitem la Terra...

Però què ocorre si tota aquesta energia que és necessària per fer funcionar els engranatges del capitalisme deixa de subministrar-se? El sistema es col·lapsa.

Des de l'any 2005, les extraccions mundials de petroli, que fins llavors havien anat creixent al ritme de l'economia, s'han estancat. Les dades estan disponibles a la pàgina web del Departament d'Energia dels EUA, així com a la de l'Agència Internacional de l'Energia. Dades oficials que apunten cap allà mateix: des de l'any 2005, les extraccions de petroli han quedat estancades a la vora dels 85 milions de barrils diaris i ja no augmenten, malgrat que fins llavors havien anat creixent a un ritme d'un 2% anual. Del 2005 al dia d'avui, però, les extraccions mundials de petroli –de mitjana– no han augmentat.

I per què? Una explicació és, simplement, que d'allà on no n'hi ha no en raja. Entenguem-nos: no és que el petroli s'estigui acabant, però sí que està començant a fer-ho. Els pous cada cop estan més buits, i cada cop cal foradar més endins per poder extreure'n; cada cop, doncs, cal invertir més energia i més tecnologia en les extraccions, els costos cada cop són més alts i el rendiment, doncs, és cada cop menor. Arribarà un moment que el petroli serà tan inaccessible que ja no valdrà la pena anar-lo a buscar, perquè l'energia que caldrà invertir per fer-ho serà tan o més gran que la que el mateix petroli ens donarà un cop l'haguem extret. Així doncs, el petroli seguirà estant allà baix, però no ens servirà per a res. És una qüestió física. El desenvolupament de tècniques d'extracció més eficients podria retardar el problema, però de cap manera no pot evitar-lo.

Aquesta és la idea del pic del petroli: com tot recurs limitat, el petroli té un cicle de vida. Al començament és molt fàcil explotar-lo, perquè n'hi ha molt; cada vegada s'explota a un ritme més ràpid, fins que s'arriba a un màxim d'explotació –el pic–, i a partir de llavors l'explotació només pot anar a la baixa, a mesura que el recurs es va esgotant. I la idea és, per tant, que des de l'any 2005 ens trobem en aquest màxim d'explotació. Ja som al pic del petroli.

A partir d'ara, tot pot anar a pitjor. Si de moment les extraccions de petroli només s'han estancat, en els propers anys és molt possible que comencin a disminuir, tal com preveu la teoria del pic. Algunes previsions esmenten l'any 2015 com a data del començament de la davallada.

El petroli és la principal font d'energia de la societat moderna. A Espanya, representa gairebé el 50% de l'energia consumida. Si sumem tots els combustibles fòssils (carbó, gas natural i petroli), el percentatge augmenta fins a un 80%. Per contra, les nuclears a Espanya només proporcionen una mica més del 10% del total d'energia consumida (incloent-ho tot: el transport, l'electricitat, etcètera), mentre que la resta (menys d'un 10%) correspon a les renovables. És evident, doncs, que la nostra dependència dels combustibles fòssils és enorme i que a curt termini es fa impossible trobar-hi alternatives viables sense reduir dràsticament el nostre ritme de consum, cosa que si no fem voluntàriament haurem de fer a la força tard o d'hora. I és que, quan no disposem de fonts d'energia suficients, el sistema actual ja no serà viable. Ni els mercats internacionalitzats, ni la deslocalització de la producció: aquestes són coses que només funcionen mentre surt a compte fabricar un producte en una punta del món i vendre'l a l'altra, mentre el transport és prou barat perquè això surti a compte. Quan l'energia escassegi, però, això ja no tindrà sentit. Ens agradi o no, ens veurem obligats a optar per una forma de vida més local i menys dependent de les grans fonts d'energia.

Hi ha massa senyals que fan pensar que la societat actual està al llindar del col·lapse. És hora doncs que ens adonem que aquesta crisi no s'acabarà mai dins el sistema econòmic actual, basat en el creixement, el consum i el malbaratament de recursos. Dins el sistema capitalista, la crisi no es podrà evitar; com a molt es podrà retardar. Davant d'això, només una cosa és clara: hem de prendre consciència del que està passant. Deixem de defugir la realitat i enfrontem-nos-hi cara a cara. Únicament així tindrem alguna opció de tirar endavant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.