Crec en el sistema...

I el nos­tre és per­fec­ti­ble, insu­fi­ci­ent, injust en alguns casos –com és la llei que per­met que un banc embar­gui un pis i a més con­tinuï cobrant la hipo­teca–. Però les civi­lit­za­ci­ons es doten de nor­mes de con­vivència par­tint del res­pecte i la justícia. I d'això en dic sis­tema, i del nos­tre, democràcia.

Encara tinc el gust amarg del que vaig veure, viure i sen­tir ahir al parc de la Ciu­ta­de­lla de Bar­ce­lona. Motius, segur que els en sobren, ens en sobren als qui ens indigna la injustícia i l'autocràcia. I per això van pro­vo­car tanta empa­tia en les acam­pa­des. Els jubi­lats s'indig­nen perquè el sis­tema no ha res­post a les seves expec­ta­ti­ves, als com­pro­mi­sos adqui­rits. Els joves, perquè van creure que aquest sis­tema els garan­ti­ria uns mínims, habi­tatge, tre­ball, i un estat del benes­tar exi­gi­ble en les nos­tres lati­tuds. La resta, perquè la cor­rupció, la mala gestió, els com­pro­mi­sos incom­plerts, el poc interès dels nos­tres estats pri­vi­le­gi­ats per la sobi­ra­nia dels països del sud, el res­cat d'uns bancs que ens esta­fen i ens ofe­guen, el poder de les mul­ti­na­ci­o­nals sobre deci­si­ons que hau­rien de for­mar part de la nos­tra sobi­ra­nia com a ciu­ta­dans, ens han dei­xat per­ple­xos i sense gai­res argu­ments per defen­sar-lo. El sis­tema, vull dir, el maleït sis­tema que hau­rem de refor­mar, si volem cons­truir, i de manera soci­al­ment justa, un futur per a totes i tots.

Però tot ple­gat no jus­ti­fica l'espec­ta­cle lamen­ta­ble d'ahir al Par­la­ment. No és tole­ra­ble que un dipu­tat no pugui arri­bar cami­nant al seu escó, ni que sigui agre­dit, ni que el pre­si­dent de tots els cata­lans hagi d'entrar en helicòpter a la seu legítima de la repre­sen­tació sobi­rana del poble. Un Par­la­ment és el lloc on ens dotem de nor­mes per con­viure, per ser un país més lliure i més just.

Em quedo amb dues piu­la­des de dos amics ahir (en paral·lel amb els fets). La del Cesk Frei­xes –i ja m'ho per­metrà–, que deia: “Només volia dir-vos que era estrany que tanta violència implícita (atur, hipo­te­ques, sala­ris reta­llats, accés a l'habi­tatge impos­si­ble...) no sigués con­tes­tada amb un altre tipus de violència per part de la gent que pateix la violència del diner”. I la de l'euro­di­pu­tat Raül Romeva, que apun­tava: “La indig­nació és legítima. La coacció con­tra­pro­du­ent”. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els des­le­gi­tima.