De la indignació al compromís
“La crisi ha despertat aquest sentit de col·lectivitat i ha unit persones de diferents edats, conviccions polítiques i religioses que clamen per un
nou model de democràcia”
Quan Stéphane Hessel va publicar a França el seu petit opuscle Indignez-vous, no podia imaginar que la seva exhortació tindria tant de ressò al país veí. En les últimes setmanes s'ha escrit molt sobre el moviment del 15-M i s'ha reflexionat a bastament sobre el seu futur i les seves propostes. Independentment de quina sigui la seva projecció de futur, val la pena constatar que solament quan la indignació es transforma en compromís arriben a fer-se realitat algunes de les propostes.
La indignació és, sobretot, una emoció, que inclou, d'una banda, un sentiment d'impotència, de desesperació, però, a la vegada, un anhel de canvi, de transformació. No és un acte voluntari, fruit d'una deliberació racional. És un estat d'ànim que advé propiciat per molts diversos factors. Un “indignat” es queixa de com va el món, perquè creu que un altre món és possible i necessari.
La novetat és que la indignació ha sortit al carrer. Generalment, en les nostres societats, la indignació es cou a la cuina de casa, però no es tradueix en moviment col·lectiu. Les tecnologies de la comunicació han permès que aquesta suma d'indignacions individuals, propiciades sobretot per la crisi econòmica, l'atur i la distància entre la classe política i el poble, s'hagi convergit en una indignació col·lectiva. Aquesta transició de la individualitat a la comunitat és una vertadera novetat en societats individualistes i desvinculades com les nostres, en què l'interès per la cosa pública ha davallat significativament. La crisi ha despertat aquest sentit de col·lectivitat i ha unit persones de diferents edats, conviccions polítiques i religioses que clamen per un nou model de democràcia.
El pas de la indignació al compromís no és, però, fàcil. Exigeix, d'entrada, una planificació racional, estratègica i ben articulada. Si la indignació no es tradueix en engatjament, es desinfla i genera un estat emocional pitjor, que és la desesperació, i la desesperació obre les portes al cinisme. L'indignat no és un cínic. Aspira a canviar la societat, mentre que el cínic és un indignat frustrat que ha deixat de somiar i de creure que un altre món és possible.
La transició de la indignació al compromís exigeix un lideratge social fort. Sense aquest lideratge és difícil que un moviment com el dels “indignats” acabi tenint prou força per canviar les coses i aconseguir que la democràcia actual faci el salt qualitatiu que bona falta li fa. Els grans moviments de transformació del segle XX, tant als EUA com als països europeus i el conjunt d'Àfrica, sempre han estat liderats per persones disposades a donar el millor de si mateixes als altres i a jugar-s'ho tot. No s'hauria aconseguit res sense el lideratge moral de Mahatma Gandhi, de Martin Luther King, de Nelson Mandela o de Lech Walesa.
El moviment dels “indignats” és, en tot cas, una bona notícia. Sempre que la indignació es manifesti pacíficament i cívicament i es tradueixi en formes creatives d'organitzar la societat, ha de ser objecte de respecte i d'escolta. La classe política hauria d'estar molt atenta a aquest batec de la societat. Els indignats no se senten representats en el sistema de partits actual i no confien que realment pugui canalitzar les seves aspiracions a través d'aquests artefactes de la democràcia vigent. Cal estar atents i receptius i imaginar la democràcia com un procés obert a noves formes de participació, perquè realment esdevingui transparent a la voluntat del poble.
