Articles

L'endemà del dissabte

Exe­cu­tius.

El 1975 el peri­o­dista anglès Ant­hony Samp­son va publi­car The seven sis­ters, el pri­mer lli­bre que va remar­car el fet, nou ales­ho­res, que les empre­ses dites mul­ti­na­ci­o­nals ja gau­dien de força més poder que els governs esta­tals. Una per­cepció ara tan estesa, que mili­ons d'euro­peus ni es moles­ten a votar, perquè sos­pi­ten que la classe política sen­cera no és res més que el braç exe­cu­tiu d'unes enti­tats comer­ci­als i finan­ce­res d'àmbit glo­bal, immu­nes a qual­se­vol influència democràtica.

Fun­ci­o­na­ris.

A Cata­lu­nya, entre les pres­si­ons supra­na­ci­o­nals d'aquesta mena hi ha, a més, les de l'estat cas­tellà, cosa que fa que de vega­des sem­bli que la feina de la Gene­ra­li­tat con­sis­teix tan sols a donar el vis­ti­plau a unes deci­si­ons fetes, totes, fora del país. Per tant, quan aquest beneplàcit afecta el benes­tar dels ciu­ta­dans d'una manera greu, és lògic que aquests cri­ti­quin els que l'han donat. Un lec­tor de l'Avui va insi­nuar fa poc que els asset­ja­dors del Par­la­ment eren anti­ca­ta­lans: al con­trari, van demos­trar així que pre­nien aquesta ins­ti­tució ben seri­o­sa­ment: més, pot­ser, que alguns dels matei­xos dipu­tats.

Vio­lents.

No va ser pas agra­da­ble veure com aquests van ser empe­sos i esco­pits, perquè al cap i a la fi són uns ciu­ta­dans més (per bé que la resta de ciu­ta­dans els hàgim ator­gat certs poders). Per la mateixa regla de tres, va ser encara més degra­da­ble veure com, fa dues set­ma­nes, uns altres ciu­ta­dans van ser ato­nyi­nats amb por­res en una plaça pública: un acte de violència diguem-ne autèntica que el senyor Puig, entes­tat a dema­nar comp­tes als autors de les empen­tes esmen­ta­des, es va obli­dar de con­dem­nar. En fi, vista la sen­sació crei­xent arreu de Cata­lu­nya que les parau­les par­la­men­ta­risme i democràcia ja no són sinònimes, només deu ser una qüestió de temps abans que apa­re­gui una versió nos­trada del Millor Par­tit islandès: un par­tit polític anti­polític que ha gua­nyat les elec­ci­ons muni­ci­pals a Reyk­javík. Fa poc a The Guar­dian, el seu cap, el còmic anar­quista Jón Gnarr, va cri­ti­car “tota aque­lla gent arro­gant i estreta de mires”: una referència directa als polítics locals, que tin­dria vigència en molts altres llocs. Avui dia els islan­de­sos –segons una enquesta recent– con­si­de­ren que Gnarr és “el polític més hono­ra­ble del país”. Molt hono­ra­ble, es podria afe­gir, en com­pa­ració amb segons qui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.