Opinió

No hem tocat fons

“Estem massa preocupats per saber
quan tornarem a estar com abans, i no hem tingut en compte el coneixement adquirit a partir dels errors comesos per definir els objectius compartits de futur
i les noves regles de joc”

L'arribada de l'estiu acostuma a portar motius per recuperar l'optimisme. Els dies s'allarguen i la llum i la calor, quan no són excessives, poden ajudar a la generació d'endorfines i la momentània sensació de felicitat. Ajuda, i molt, que sigui el temps que tradicionalment es dedica al descans laboral quan hi ha feina, i a sobre va bé. Pel pes que té el sector turística a casa nostra també és el temps en què part de la nostra economia està al màxim rendiment i, per tant, ofereix més llocs de treball. Aquest estiu tant els pronòstics com els primers indicadors fan pensar en una molt bona temporada turística. Això serà conseqüència de la recuperació econòmica en els mercats tradicionals, aquells dels quals provenen la majoria dels nostres visitants, i la bonança que viuen els nous països emissors; també és conseqüència de les dificultats que passen alguns dels principals competidors, tant les econòmiques dels destins del nord de la Mediterrània com la inestabilitat política i social de les destinacions de la ribera sud.

Les dades de l'ocupació del juny han estat positives i, per tercer mes consecutiu, marquen una tendència. Però tothom coincideix que això són brots verds que no tenen prou força per arrelar, i que encara marcarem nous rècords de desocupats. Si la capacitat de generar llocs de treball és l'indicatiu que ha de marcar la nostra recuperació, estem lluny de l'objectiu. Podríem dir en aquest sentit que no hem estat capaços de reconstruir encara un dels tres pilars que s'ha enfonsat –economia, política, valors– i que ens ha fet caure en aquesta profunda crisi. I els altres?

Si la nostra crisi econòmica està projectada sobretot en les conseqüències sobre el mercat de treball, la crisi política s'ha associat al fenomen de la desafecció. Per demostrar la fallida del sistema de representació s'argumenta sobre el que la gent diu que pensa dels polítics, i que recullen els estudis d'opinió; resulta un element de reflexió que la majoria dels enquestats pensen que la política és el segon problema més important després de l'economia. L'altre fenomen que es va presentar com un canvi de rumb per sortir d'un aparent carreró sense sortida van ser el moviments de protesta ciutadana. Però el cert és que, amb poc temps, més que un fenomen que signifiqués l'impuls d'un corrent de fons, sembla la manifestació efervescent d'una sensació de malestar. Paral·lelament hem comprovat que les coses no són sempre com semblen: si la demostració de l'allunyament de la política són els índexs de participació a les eleccions, s'ha donat la paradoxa que anava creixent en temps de bonança i s'ha comença a reduir en moments de dificultat. En vista de les dades, tot apunta que el veritable problema de la política no és de representació, sinó la incapacitat d'estar a l'alçada de la confiança que encara li fa molta gent per tal que solucioni els seus problemes.

Per tot plegat, quins motius tenim per dir que encara no hem tocat fons i que la crisi amenaça de fer-se més profunda? Hi ha moltes respostes parcials a aquest interrogant, però des d'un punt de vista general es pot concloure que la gran amenaça és que no s'ha abordat la transformació del sistema de valors que està en l'origen del trencament dels fonaments sobre els quals ens sustentàvem. Estem massa preocupats per la reconstrucció, per saber quan tornarem a estar com abans, i no hem tingut en compte el coneixement adquirit a partir dels errors comesos per definir els objectius compartits de futur i les noves regles de joc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.