viure sense tu
Sobre l'enyor del Vendrell, Partal
Jordi Vendrell generava emocions que aglutinaven, que sumaven identitat
Amic Partal, dissabtecolumnista, ara que es diu que aquests són temps dur, i que els nostres valors són tous, quan és que no ho han estat de durs els temps? És dur que la dalla s'endugui aquells que per lògica encara hi haurien de ser. Com el respectat i admirat Jordi Vendrell, mort fa deu anys. Una manera de fer ràdio magnètica, que renovava l'espectre sonor, de la qual em sento humil hereu, primer com a oient, i ara també per l'hora, de L'orquestra a L'oracle, passant per Les postres i el Si més no.
De España para los españoles a El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, un corpus poètic ben diferent. La ràdio sempre engegada a casa, mentre la mare tallava bajoques per al bullit, la ràdio sempre engegada amb l'enèsim iogurt del Dukan. I si de petit sentia cançons dedicades pels emigrants que eren a Alemanya o el disc sol·licitat a Ràdio Reus, el pas a la joventut el vaig fer sentint el primer programa del Vendrell, Barnils i Monzó a Catalunya Ràdio. Amb el títol d'aquest llarg poema que la mare recitava de dalt a baix sense vacil·lar.
Però en canvi ell sí que vacil·lava. La Xulita i el Salvà ho saben prou. Ho feia en tot un altre sentit, aquell que té dir que la llengua és molt important: foteu els claus en català! Aquesta modernitat que s'arrecerava a El lloro, o a El mínim esforç, o a L'orquestra o a L'internauta. Que li venia del coneixement de la saviesa popular i d'utilitzar el set de Manlleu, de la Plana. La sornegueria, i l'esperit crític, que feien la ràdio nacional, més gamberra. Que podia passar d'El lloro, i la contemporaneïtat eterna del Jaume Lorés, a la música de Roberto Torres, el Caballo viejo, que connectava amb l'aventura caribenya dels catalans. Jordi Vendrell generava emocions que aglutinaven, que sumaven identitat; era un més de la família, encara que es fotés de tot. L'enyor orquestral per les sis onzes d'or, preu de baralles de micos i lloros. L'enyor de demà, de pensar “sóc d'aquests que ara fa un any buscaven el seu orgull al passeig de Gràcia de Barcelona”.
