Opinió

Exportar talent

“Els que denuncien els problemes que suposadament genera la sobretitulació dels nostres joves haurien de veure-hi una oportunitat per transformar el teixit productiu”

Els empresaris catalans han tornat a reclamar recentment un sistema d'ensenyament més adequat al nostre model productiu. La setmana passada el president de PIMEC, Josep González, afirmava en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies que “potser sobren titulats universitaris” i que “gent ben formada està fent feines que no li corresponen, i desprès tenim una base de personal poc qualificat molt àmplia”. Les afirmacions del president de la patronal de la petita i mitjana empresa parteixen d'una dada certa: gairebé el 40% dels joves catalans i espanyols d'entre 25 i 34 anys tenen un títol universitari, i aquest és un percentatge que està força per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE.

Això és possible per l'existència d'una oferta amplíssima a un cost molt baix per als estudiants, que no pas per a la societat. A Catalunya, tot i la reducció que s'ha produït aquest curs, s'ofereixen gairebé una miler de titulacions oficials. La majoria formen part del sistema públic universitari al qual té accés tothom en les mateixes condicions independentment de la seva renda. L'actual govern no ha modificat aquest criteri de finançament, però sí que ha decidit apujar les taxes del curs que ve un 7,6%, la qual cosa significa l'increment més important de l'última dècada. Malgrat això, el que paguin els estudiants que es matriculin a la universitat pública cobrirà amb prou feines el 10% del que costa el curs, uns 6.000 euros de mitjana. Sí que s'introdueix una penalització en el cas dels repetidors, que hauran de pagar un 80% més. De tota manera no n'hi ha tants, de repetidors, ja que 8 de cada 10 alumnes acaben els estudis l'any que els correspon, la qual cosa ens situa 10 punts per sobre dels països del nostre entorn.

És evident que un sistema tan accessible i relativament poc exigent és molt atractiu per a la gran majoria. I més si tenim en compte que, segons les estadístiques oficials, l'ocupabilitat dels titulats universitaris del nostre país és de més del 90%. Són dades molt contundents, però que cal agafar amb prudència, ja que si l'atur juvenil és de gairebé el 50%, hi ha alguna cosa que grinyola. Una simple extrapolació d'aquests percentatges ens portaria a la conclusió que només troben feina els universitaris i, per experiència, sabem que això no és així. De fet, el flux d'immigrants dels últims anys respon a una oferta ocupacional i salarial molt àmplia i de característiques molt determinades.

En tot cas la relació entre l'oferta i la demanda laboral és molt més que una manera puntual d'encaixar, temporalment, necessitats diferents. Evidentment cal millorar la qualitat i el prestigi de les alternatives a la universitat, sobretot de la formació professional, però no plantejar-ho com una competència. Podem coincidir que el nostre model universitari ha de modificar unes quantes coses –algunes de les quals ja s'han abordat en la reforma que ha imposat el pla Bolonya– però els que denuncien els problemes que suposadament genera la sobretitulació dels nostres joves haurien de veure-hi una oportunitat per transformar el teixit productiu. Des de quan el coneixement i la formació ens han de significar un problema? L'exportació massiva de talent evidencia on som veritablement poc competitius.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.