Pomes d'estiu

Un d'aquests dies de vacances, la família A, que, com moltes famílies catalanes, acostuma a menjar plats precuinats i una gran varietat de lactis, va al mercat i torna a casa amb unes quantes pomes d'estiu del país i un fullet de propaganda de productes de proximitat –quilòmetre zero–, que convida a “comprar a pagès”. És una família de classe mitjana que pateix els efectes de la crisi i estalvia per arribar a final de mes. Generalment compra als hipermercats i no mira la procedència dels productes, només té una obsessió: aconseguir els productes més barats. Li semblen excessius els preus de les verdures fresques i opta pels congelats, això sí, com que és estiu, no estalvia en begudes i refrescos. Troba normal que una llauna de cervesa valgui a l'entorn d'un euro, fa conya sobre l'enginyós joc de paraules del darrer espot televisiu del sis-quatre-quatre-sis i l'anunci estiuenc de cervesa que, sigui dit de passada, no és de la marca Moritz, l'única que etiqueta en català. Però això és una nimietat. La crisi sí que importa.

La crisi eximeix d'encendre els fogons, de menjar aliments frescos, és el boc expiatori de tots els mals familiars. Per postres, la família A prefereix els gelats industrials i el iogurt que anuncien a la tele –no és més barat però treu la inflor i el colesterol, et fa sentir millor i vetlla per tu i per la teva salut. I és que les empreses multinacionals ens afalaguen molt, oi tant, i abarateixen preus, encara que renunciïn als productes de proximitat o els paguin per sota del cost de producció.

Allò que ven avui dia és el que s'anuncia per televisió. La propaganda que anima a comprar a pagès es guarda en un calaix, i ja ningú no se'n recorda. Perquè en aquests temps de mercat global, de falta de memòria i d'ineficàcia de la política europea, que permet crisis com la del cogombre i dels camions buidats a la frontera, qui coneix els productes estacionals? Qui es fixa si les pomes són de l'hemisferi sud i fa un any que roden o són pomes d'estiu del país? Qui sap quan se sembren les cebes o es cullen els préssecs? Això ho saben els pagesos d'ofici, una espècie en extinció que ha de demanar permís per respirar.

La família A ja ho sap, tot això, però quan va a pagès vol sentir olor de violes, veure-ho tot endreçat i gaudir del paisatge. També sap que dia sí dia també milers de tones de productes d'alimentació van i vénen per avió, per mar o per carretera contaminant el planeta. Però el problema és la crisi, i cal comprar barat, tant li fa d'on vingui. No pensa que, amb aquest gest, participa en el final de les petites indústries agroalimentàries d'aquest país. Per sort, hi ha famílies B que volen productes de proximitat. Però la realitat és que la publicitat alimentària televisiva és persuasiva, que el sector productor no hi pot aspirar i que el Departament d'Agricultura no l'ha assumida mai. Mesos enrere, el govern italià va promoure una campanya de pomes italianes a TV3 en què el protagonista, una pomera virtual, repartia fruita a tort i a dret a consumidors de cara ingènua i saludable.

A Catalunya, no recordo haver vist mai un espot televisiu de cap producte agrícola autòcton promogut des del govern (corregiu-me, si m'equivoco). S'han fet esforços esporàdics i aleatoris, s'ha creat un portal web gastroteca.cat que intenta donar suport a la comercialització dels productes agroalimentaris locals. Però no ens hem preocupat gaire del tema perquè “la cuina catalana va molt bé”. Com deia el malaguanyat periodista i escriptor Miquel Pairolí, amb aquella ironia aguda, bonhomiosa i sàvia que el va convertir en un dels articulistes més llegits d'El Punt diari: “La química alimentària ha progressat molt i aconsegueix enganyar amb eficàcia el sentit del gust.” Encara queda esperança potser, si la família A troba que les pomes d'estiu són molt bones i les demana a l'àrea comercial on compra habitualment.