Per un memorial republicà

El trasllat de la seu del Memorial Democràtic a Montjuïc ha provocat una resposta contrària d'una entitat de la solvència i la seriositat com és la Comissió de la Dignitat. Josep Cruanyes, el seu portaveu, ha insistit, entre altres raons, en el fet que obrir el Memorial a víctimes dels dos bàndols de la Guerra Civil espanyola era una manera de continuar amb els plantejaments històrics del franquisme.“El Memorial serveix per recordar qui va lluitar en defensa de la democràcia, i el govern juga amb foc en posar els dos bàndols en el mateix sac”, hi ha afegit. Hi estem plenament d'cord, però dissortadament, la Comissió de la Dignitat i el senyor Cruanyes hi tenen un os per rosegar molt més difícil que el dels papers de Salamanca. Un jove d'avui dia pot entendre que es reclamin uns documents. És una cosa concreta, explicable concretament, i després hi pots estar d'acord o no.

La memòria és una cosa que, a la mínima, s'esvaeix. Se succeeixen les generacions, el record del franquisme es dissipa i les mistificacions històriques, basades en la praxi de la Transició s'imposen. Les joves generacions no en tenen la més petita idea. I el discurs de “va haver-hi víctimes per totes dues bandes i el memorial ha de recordar-les totes”, políticament correcte, molt genèric, és el discurs guanyador –sobretot pel que fa a partits en el poder que volen acontentar tothom–. És obvi que hi va haver víctimes per totes dues bandes. Però també és obvi que les víctimes d'una de les bandes van tenir quaranta anys per ser recordades, glorificades i fins i tot santificades. Que hi hagi una institució estatal, autonòmica, comarcal, municipal, de barri, de carrer o de bloc de pisos que vulgui constituir un organisme genèric, de reconciliació, ens sembla bé. Potser ha de ser-hi. Però, aleshores, que sigui diferent de l'altre. El Memorial Democràtic hauria d'haver estat des del principi una aposta clara i indefugible, fins i tot en les formes, a risc de ser qualificada de sectària (que igualment ho ha estat): s'hauria de dir Memorial Democràtic per les Víctimes Republicanes. I, si no pot ser, s'ajunten entitats privades i es fa amb fons particulars. A Berlín, el primer museu de la RDA és privat. Pagues per entrar-hi i el fet que es venguin records a la sortida no hi treu gens de dignitat. Comprenem i compartim la vergonya i el neguit de Cruanyes, però, veient el que tenim, i el que s'acosta, el que cal és canviar de tàctica.