Opinió

Encara hi ha més a perdre

Aquest és un final de cicle atípic, i no vivim una crisi provocada
per l'escassetat
sinó per l'excés

La llei del pèndol és la que després d'haver-nos situat a un extrem ens porta vertiginosament a l'extrem contrari. Les primeres oscil·lacions són les més ràpides i
sobtades, però a mesura que el pèndol viatja d'un lloc a l'altre, per la pèrdua de la inèrcia que l'ha propulsat inicialment, es va reduint l'arc que dibuixa fins a acabar aturant-se suaument al centre geomètric. Però si enmig d'aquesta cadència una força exterior sacseja el pèndol, aquest pot canviar el seu itinerari, el pot desprendre del
lloc del qual està sostingut, que és l'única garantia de retorn al punt d'inici. I
és que, tot i el mareig que ens pot provocar, el pèndol representa un cert ordre en termes de previsibilitat i el trencament de les peces que el componen les acosta potencialment al caos.

En determinats cercles intel·lectuals, econòmics i polítics s'està estenent la idea que ens aboquen a una
època d'alteracions profundes que vindran acompanyades de l'aparició de fortes tensions socials. Hi ha qui ho defensa per una qüestió estrictament cíclica –i, per tant, pendular–, la qual
cosa significaria que tot i que tinguin raó seria un temps més o menys curt d'una certa convulsió que ens retornaria finalment al punt de partida. Però entre els que alimenten aquesta idea n'hi ha cada vegada més que alerten que ja no estem ancorats enlloc amb prou força per no quedar a mans de l'onatge, que ja no serveixen els referents del passat que exercien aquesta funció i que el trencament que s'ha provocat ens deixa a la deriva i que ens situa en un nou paradigma. Per als que sostenen aquesta tesi, la gent que ha començat a ocupar el carrer són una mostra del conflicte que, segons ells, s'accentuarà per la distància que anirà creixent de forma progressiva entre governs que voldran mantenir l'antic ordre i la pressió dels que volen o necessiten fer-lo saltar pels aires.

Totes aquestes idees tenen prou força i són de prou profunditat per aturar-se a analitzar-les. En tot cas les dues parteixen d'un cert determinisme: les inèrcies que hem creat o aquelles a què hem de fer front són més fortes que la nostra voluntat o capacitat de guiar-les o capgirar-les. Si analitzem individualment i col·lectivament l'actual moment històric podríem concloure que aquest és un final de cicle atípic, i que no vivim una crisi provocada per l'escassetat sinó per l'excés. En tot cas estem en crisi, i per tant cal entendre què ens ha portat fins aquí, assumir els errors comesos, assumir-los i tenir la voluntat de no repetir-los, per estar en condicions de posar-hi remei. Però els que proclamen que cal fer foc nou i els que auguren que no hi ha més regeneració possible que la de les flames, obliden irresponsablement que encara hi ha més a perdre que a guanyar. Cal una regeneració dirigida a destil·lar i preservar els valors essencials que ens han permès afirmar que a l'últim mig segle hem viscut una de les etapes d'evolució més pròspera, duradora i equilibrada de la història de la humanitat. Això ha estat possible gràcies a un progrés econòmic sense precedents, però també s'ha espatllat en un temps rècord per l'hegemonia total de la raó econòmica.

Massa gent ha quedat al marge d'aquesta prosperitat i cada cop són més les dones i els homes que tenen motius per sentir-se exclosos de les preocupacions principals dels seus entorns i dels seus governs. Ells són els que hauran d'acabar exercint personalment la seva sobirania com a ciutadans si els que ho haurien de fer per delegació continuen ignorant-los o fins i tot sotmeten a altres els seus interessos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.