Un sofà a la riba
Ocells i flors a Valldemossa
És l'acostament més cert a la bellesa que he tingut en tot l'estiu
Una tarda xafogosa, tòrrida tarda d'agost, vaig ser a Valldemossa per veure Jardí d'ocells, la mostra de Margalida Sancho, dibuixos amb plomí “amarat de tinta xinesa” i gravats, que s'exposava fins a finals de mes a la Sala Capitular de la Cartoixa. És, quasi segur, l'acostament més cert a la bellesa que he tingut en tot l'estiu. Les cometes d'abans són d'un fragment del text que Biel Mesquida dedica a l'artista, una dona de noranta-tres anys que ha fet la seva primera exposició individual, aquests ocells que són plantes, unes flors que volen i esdevenen ocells. Encara sou a temps de tastar-ne algun detall a la xarxa. O de recuperar l'escrit de Mesquida sobre aquesta “Senyora Singular que ha travessat totes les tempestes del segle XX i les seves duríssimes tempestes personals, una doctora honoris causa de la Vida, esperit savi que s'alimenta d'amor des que va saber que estimar era el seu aire”. Margalida Sancho va començar a dibuixar els ocells de la metamorfosi arran d'un drama íntim que la va abocar a la creació d'un món de fantasia i cal·ligràfica sensibilitat. D'això fa cinquanta anys. Des d'aleshores, “far moral escandalitzador de nombrosos hipòcrites fariseus i filisteus”, a la manera dels artesans, amb una precisa noció de l'espai i la combinació dels elements, no ha parat de confegir aquestes miniatures excelses, en papers que ara són un pèl esgrogueïts pel pas del temps i per la sedimentació del seu ensenyament, en papers verjurats o humils fulls verges, en plaquetes i en gravats. La mostra va servir per inaugurar el Festival Chopin, i, per fer costat a la dona impetuosa dels “ocellsflor”, s'hi van aplegar noms de referència, com ara el de Miquel Barceló o Agustí Villaronga. Devien sentir també el que experimenta qualsevol observador de l'obra de Sancho, que “broda, amb un esforç tens, delicadíssim i una invenció brillant, els gestos plàstics miniaturals que formen i informen cadascuna d'aquestes espècies d'aus noves de trinca”. Hi van sentir, hi vam sentir, l'efecte que produeix la combinació de l'alè poètica i l'entotsolada fixació en una forma que explica i s'explica en el seu propi vertigen. Una delícia. Com escrivia Saint-John Perse i ens recorda Mesquida: “Els ocells serven, entre nosaltres, un rastre del cant de la creació.”
