Opinió

Un sofà a la riba

Pàtries

Pàtries enceses
i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent

Jaume Subirana, que és un excel·lent poeta, professor i estudiós de la poesia i de moltes altres coses, va començar fa temps a antologar “poemes de Nadal per dir dalt de la cadira”. Eren 50, i va ser un èxit rotund perquè oferia l'oportunitat de disposar d'un material de primers auxilis que sempre s'ha de tenir a mà en cas que un nen o un adult prengui mal a l'hora de memoritzar versos de dubtosa procedència. La idea va fer forat i després va publicar –sempre a Ara Llibres– poemes per a casaments (i idil·lis en general), poemes per a funerals (i tristeses diverses) i poemes per saber de memòria. Sempre 50. Sempre imprescindibles. Jaume Subirana no para d'imaginar espais i conceptes on encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que són molt adients. O poemes que són totes dues coses. Ara és el torn de la pàtria. El meu país és el nom del recull d'odes que arriba en un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la senyera, Els segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d'Enric Casasses amb Les cases del meu carrer, la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb els campanars germans del Canigó. O l'evocació nostàlgica de Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la Guerra Civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca.” O la remembrança que Ponç Pons fa de l'exili, des d'on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent o l'encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són sinó els límits d'una vida discreta i amable, singular, quotidiana. Joan Alcover va escriure el que després va ser l'himne menys ardit i ardent, La balanguera. On s'és vist que en una composició d'aquest tipus es parli de la mort i de la parca que va traient el fil de la nostra vida? Deu ser per això que ploro cada cop que la sento.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.