Tots està previst
Com era previsible la ressaca del cara a cara entre Rubalcaba i Rajoy s'està allargant. Tot plegat forma part d'una campanya en la qual tot està previst.
Els partits polítics han deixat poc espai per als imprevistos. Minut a minut van comptant el temps que manca per al resultat final que serà el més interessant de tot el procés electoral.
Una majoria d'experts creu que el cara a cara no servirà per moure ni un vot. Que tot està dat i beneït i que cal estar atent a la participació per veure com responen els integrants dels moviments antisistema que han sortit en els darrers temps.
Al cara a cara no va suposar cap imprevist. Poques sorpreses en el contingut que vagin més enllà que Mariano Rajoy s'equivoqués d'anomenar Rubalcaba per Rodríguez Zapatero. Un vell truc per recordar que Zapatero és el causant de tots els mals i Rubalcaba el seu successor. El cara a cara va resultar poc atractiu i avorrit. Es va produir un empat en l'oratòria, menys en l'apartat que Mariano Rajoy va llegir, fugint d'un cos a cos.
El periodisme hauria de revisar el fet que els partits polítics portin la veu cantant de l'organització d'aquests esdeveniments. Perquè, llavors, l'espai televisiu esdevé poc creïble. La televisió sovint és espectacle i té el deure d'informar. Una combinació inexistent en el cara a cara, on es va voler evitar que els dos partits majoritaris tinguessin errors.
Els dos polítics tenen una oratòria reconeguda. El moderador, Campo Vidal, autoritat periodística. L'avorriment, tal com va passar en el debat a cinc de dimecres, es deu a les abundants mesures de seguretat perquè ningú no tingui cap relliscada.
Un plató indefinit i massa auster, els temps per cada tema limitats, l'obligació del moderador per complir les normes pactades... És a dir, un debat pactat que va ser poc atractiu i sobretot poc espontani per poder conèixer els moviments dels dos candidats en campanya i especialment els seus objectius com a futurs presidents del govern. Molts catalans van veure en el debat el dilema de Josep Pla: “La manca de diferències entre un espanyol de dretes i un espanyol d'esquerres.”
Malgrat tot, el cara a cara ha servit per escalfar motors d'una campanya que no aporta gaire res.
Part de la responsabilitat la té la classe periodística per haver acceptat totes les regles de joc que imposen els partits polítics, lluny d'allò que passa en els debats electorals de França i els Estats Units, que fins i tot els mirem des de casa nostra.
