La moneda del Dr. Frankenstein

El llibre del professor Pedro Schwartz La economia explicada a Zapatero y a sus sucesores dedica un capítol a l'euro. I és el títol d'aquest capítol que m'he permès agafar per a aquest article. Explica el doctor Schwartz: “El projecte d'unir en un laboratori una institució social tan complexa com és una nova moneda, amb l'esperança que funcioni sense ensurts ni sorpreses, desprèn olor de sofre i de galvàniques”. I ara el “monstre euro” s'ha despertat i notem tots els seus efectes. La realitat és que avui l'euro s'ha transformat més en un element de desunió europea que d'unió.

Ja fa uns quants anys, en una xerrada amb funcionaris de la UE, ells es queixaven perquè molt sovint els governs s'excusaven amb la UE quan havien d'aplicar polítiques que socialment no eren prou ben rebudes, i insistien a dir-nos: “És que, no ho oblideu, l'administració de la UE també és administració nacional”. Però això de passar les culpes als altres es veu que no és pas una tendència única de casa nostra: és d'arreu. Les directives europees han servit com a excusa per fer allò que era imprescindible fer, però els polítics no ho volien fer pel desgast que comportava. I clar, el resultat és natural: socialment la UE és una administració aliena a nosaltres i que ens imposa polítiques poc agradables.

Ara, amb la crisi del deute sobirà, es repeteix la tàctica, els governs, les institucions, i diria que tothom dels països que estem en la zona crítica, molt sovint observem com es diu alegrement: “Els mercats imposen”, o “Europa (o la Merkel i en Sarkozy) obliga”..., però mai ningú a priori es fa la següent pregunta: “Què hem fet nosaltres de malament abans perquè els mercats o la UE ens obliguin a fer tal cosa si volem que ens treguin d'aquest pou on estem?”. Aquesta setmana el primer ministre grec i segurament l'italià hauran deixat el seu càrrec forçats a dimitir. He sentit dir que és preocupant que caiguin governs per l'efecte “prima de risc”, però en el fons qui els ha obligat a plegar han estat els seus respectius parlaments. També José Luis Rodríguez Zapatero ha hagut d'avançar les eleccions, per les pressions internes del seu partit, per haver portat l'economia espanyola a una situació propera a la fallida.

Acceptat que la moneda única, feta com l'hem feta, s'ha convertit en un monstre que cal dominar, cal esperar que de la mateixa manera que les nacions que han jugat amb la fera imprudentment han hagut de fer canvis polítics i legislatius, a l'eurozona també es produiran canvis. L'experiència és tan dolorosa, que necessàriament haurem après alguna cosa positiva i sembla que podria anar cap a una eurozona de dues velocitats o cap a un govern real. Ara imagino com de lluny queden les intencions i els propòsits d'Alcedi de Gaspari, Alteiro Spinelli, Jean Monnet, Robert Shuman i la resta dels que foren pares de la UE. Una unió que es va iniciar amb el tractat signat precisament a Roma el 1957.

Un altre discurs que ha despertat darrerament aquesta crisi és la dicotomia entre polític i tècnic. Haig de dir que no entenc gaire aquesta divisió, i si em penso què volen dir els que la fan, no la comparteixo gaire. Segons totes les enquestes, la principal preocupació que tenim és l'economia i la marxa de l'economia, i tots estarem d'acord a convenir que, ara com ara, l'economia es troba en una situació molt greu, ja que de la mateixa manera que quan un està malalt de gravetat el que intenta buscar és un bon metge, no entenc per què un bon tècnic, d'entrada, ha de ser dolent. Fixin-se que quan estem malalts fins i tot anteposem la seva capacitat tècnica a la humana. Abans preferim un bon metge que un metge bo (bona persona); que millor seria trobar la unió de les dues característiques, però de vegades no van juntes. Així, doncs, hem de demanar, i exigir, als polítics que no sempre, per a segons quins càrrecs o llistes, tothom té el perfil adequat. Només cal mirar com tenim el nostre entorn tot confiant només en els polítics.

Ens ha costat pràcticament tot el sector de caixes, un endeutament que ens obliga a molts sacrificis, i un estat intervingut. I tot això ens ha passat perquè no havíem entès que és l'economia el que mana. I l'economia de vegades té un component difícil d'explicar, imposa sacrificis per poder millorar, i això en política, com veiem en aquesta campanya electoral, és impossible que ho expliquin. Quin polític pot dir-nos: “Senyors, fins ara hem viscut del crèdit, a partir d'ara ho haurem de fer-ho del treball”? I quan dic “del treball”, vull dir “del rendiment del treball”. Doncs mirin, ara som aquí, ens ho diguin o no.