Opinió

Reflexió activa

Les democràcies madures no obtenen
la seva principal fortalesa dels indicadors quantitatius, sinó dels aspectes qualitatius,
allò que en diem la cultura democràtica i tot el que això comporta

Aquesta mitjanit s'acaben els quinze dies de campanya electoral, demà serà jornada de reflexió i diumenge es votarà per renovar les Corts espanyoles. És la mateixa seqüència de cada vegada, una demostració de la incapacitat o de la falta de voluntat de la política d'adequar la seva litúrgia a la modernitat, d'actualitzar les dinàmiques i les rutines als canvis de la societat, i d'adaptar les seves regles al que demanda l'eficàcia i el sentit comú. Els partits ja fa temps que han perdut la vergonya i no tenen cap problema a reconèixer que estan permanentment en campanya electoral; per tant, quin sentit tenen aquestes dues setmanes? Pràcticament l'únic formalisme que han de respectar els candidats és el de no demanar el vot fora del període oficialment establert per fer-ho, però l'obsessió de la majoria és obtenir un rèdit electoral en tot el que fan. La paradoxa és que buscar permanentment l'aprovació de l'opinió pública és una actitud de semblança plenament democràtica, però s'acaba convertint en el sotmetiment a les regles de la tirania que imposa l'instint de supervivència i que significa una greu limitació per prendre les decisions que la responsabilitat exigeix en cada moment.

S'han de posar les condicions que, almenys, facilitin una altra manera d'actuar. La primera qüestió que cal considerar de forma urgent és l'establiment d'una limitació de mandats dels electes. És cert que resulta difícil argumentar que les persones vàlides no poden ocupar un càrrec durant tant de temps com siguin escollits per fer-ho, però l'experiència ens demostra que quan la reelecció s'acaba convertint en la prioritat, això genera grans servituds. La tradició americana afirma que els presidents es passen tot un mandat mirant d'assegurar-se la reelecció i que, només si l'aconsegueixen, tenen quatre anys per prendre decisions i fer veritable política. Però podem posar un exemple més pròxim i prou recent: la campanya electoral d'ara fa quatre anys va girar a l'entorn de la crisi, i el fet que el govern espanyol negués que l'economia espanyola estava entrant en recessió va evitar que prengués les mesures necessàries per fer-hi front anticipant-se a les possibles conseqüències. D'altra banda, algú creu que José Luis Rodríguez Zapatero hauria adoptar les reformes que li reclamava Europa el mes de maig i que va evitar la intervenció si hagués tingut la intenció, o la possibilitat, de repetir com a candidat socialista? Qui tingui dubtes que repassi com s'ha esforçat Alfredo Pérez Rubalcaba per desmarcar-se de la política practicada pel govern del qual ha format part.

Hi ha una altra gran reforma, que afecta la qualitat democràtica, de la qual se'n parla des de fa temps però en la qual no s'ha aconseguit avançar: la reforma de la llei electoral. Ja se sap que cada un té el seu criteri sobre aquesta matèria, fonamentat principalment en quin és el sistema que creu que afavoreix més els seus interessos. La primera gran dificultat per afrontar una modificació legislativa és la discussió de com s'aplica la proporcionalitat. Però si hem estat un quart de segle encallats en aquest punt, es pot mirar d'avançar en altres aspectes com, per exemple, el desbloqueig de les llistes electorals. Necessitem organitzacions polítiques prou fortes per garantir la solidesa del sistema, però no tant que amenacin d'asfixiar-lo. La característica de la partitocràcia és que la democràcia s'acaba rendint a la lògica dels interessos de les organitzacions, i no als valors que se suposa que representen i defensen.

La incapacitat de resoldre els problemes que ens ha generat i les situacions que ha creat la crisi demostren que la política ens ha fallat quan més la necessitàvem, i s'ha demostrat una activitat massa important per deixar-la exclusivament en mans dels polítics. Els organismes de representació s'han d'obrir als altres agents –si volen, diguem-ne societat civil– incentivant la seva participació i fomentant que actuïn corresponsablement. En altres paraules: tots els que ens beneficiem de les garanties d'estabilitat que han de fer possible la cohesió i la prosperitat –no només l'econòmica– hauríem d'assumir i exercir també els deures propis de la ciutadania. Però la petició d'obrir la política és purament retòrica quan no s'està disposat a ocupar aquest espai.

Mentre pensem en el futur hem de gestionar el present i demà passat, quan tanquin les urnes, comptarem els vots i tornarem a analitzar les dades de participació com si fossin el context necessari per validar el grau de legitimitat dels resultats. Les democràcies madures no obtenen la seva principal fortalesa dels indicadors quantitatius, sinó dels aspectes qualitatius, allò que en diem la cultura democràtica i tot el que això comporta. Totes i cada una de les accions conscients, cada vot pensat, ajuden a consolidar aquests fonaments. A Catalunya, un escenari tan obert com el que dibuixen les enquestes convida a actuar d'una manera especialment conscient. Cada un de nosaltres ha de decidir quin paper vol jugar en la necessària regeneració que hem d'abordar: el d'espectador passiu o el d'actor compromès.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.