Un sofà a la riba
Res a fer
A pesar de les Nacions Unides, de Durban no en sortirà res
¿N'han sentit a parlar gaire de la dissetena conferència sobre el canvi climàtic promoguda per les Nacions Unides? Segur que ben poc. L'anomenada COP17, que es du a terme a Durban, a Sud-àfrica, des de dilluns, i que s'acaba aquest diumenge, és de les que podríem qualificar com de perfil baix. Baixíssim. Almenys, aquesta vegada no hi ha falses esperances, com va passar a Copenhaguen fa dos anys. Van jugar amb la Cope del nom de la ciutat danesa i van substituir-la per una Hope que era més aviat una il·lusió, tal com es va veure al final, que no pas un argument en ferm. Després va venir Cancún, i tot va quedar allà mateix, amb una molt vague resolució redactada pels funcionaris internacionals sobre la necessitat ineludible d'arribar a un acord. Paper mullat. No n'hi va haver i tampoc no n'hi haurà ara. Les potències emergents (més emergents que mai) no estan disposades a perdre l'oportunitat històrica de desenvolupar-se, encara que el seu progrés malmeti (en el grau més alt conegut fins ara) la fràgil estabilitat del planeta. Els Estats Units mai no han estat disposats a signar amb facilitat un acord que renovi el de Kyoto (efectiu des del 2005 i amb data de caducitat: el 2012), el qual ja van observar amb prevenció; i la Unió Europea, que encoratjava els altres amb unes mesures dràstiques en la perspectiva del 2020, ara es limita a suggerir que no estaria malament que el 2015 hi hagués alguna mena d'actuació conjunta.
El fet, cruel i evident, és que, a pesar de la bona fe de les Nacions Unides, de Durban no en sortirà res: una altra proclama que mirarà de ser optimista i més d'una invocació al miracle que no arriba. La possibilitat que tot plegat se'n vagi en orris (aquells famosos dos graus d'escalfament en relació amb els inicis de l'era industrial) cada vegada es fa més ferma i comprovable. A més, en el cas de l'Estat espanyol, no és tan llunyana la posició negacionista que va adoptar Aznar i el seu govern del PP, una circumstància que hauríem de tenir en compte amb vista al futur. L'efecte hivernacle, amb l'ajut no gens menyspreable de la crisi global, va fent camí. Si fos un sarcàstic, que no ho sóc, podria dir que l'augment del nivell de CO2 serà, tard o d'hora, una de les millors solucions als problemes econòmics que ara tenim sobre la taula. Arribarà un dia que ja no hi haurà res a fer, res a solucionar.
