Opinió

El Collell com a paradigma

¿Per què la mateixa mà que al matí aixecava la sagrada hòstia amb esguard de reverència a la tarda colpejava
amb passió i fins amb indissimulable plaer la galta d'un imberbe?

Dos ele­ments hete­ro­ge­nis m'han conduït a una mateixa evo­cació: la d'una ado­lescència en un indret sinis­tre auto­de­fi­nit, sense cap pudor, com a espai d'edu­cació. Em refe­reixo al lla­vors ano­me­nat Semi­na­rio-Cole­gio Santa María del Collell. I és que el mateix dia he tin­gut ocasió de fer, pri­mer, un dinar retros­pec­tiu a Banyo­les en un cone­gut res­tau­rant d'un bon amic de nom homònim al del Collell i també antic peni­tent d'aquest cen­tre (d'on, per cert, aquest amic sovint s'esca­po­lia camps a través quan se li apli­cava, del riquíssim catàleg aflic­tiu exis­tent, algun càstig que ultra­pas­sava el seu llin­dar de resiliència) i, després, de lle­gir les memòries de Rafael Nadal –a qui feli­cito pel pres­tigiós premi lite­rari obtin­gut–, de les quals es pot des­pren­dre que, si bé la feli­ci­tat anun­ci­ada al lli­bre no va refe­rida pre­ci­sa­ment a aquest col·legi, del qual també ell fou alumne, sí que sem­bla que el record que l'escrip­tor serva del Collell trans­pira una certa bene­volència que judico admi­ra­ble, en la mesura que hom admira allò que està fora del seu abast.

El que dic no cerca, òbvi­a­ment, el lliu­ra­ment al lec­tor de cap remem­brança atàvica que, per per­so­nal, poc interès tin­dria per a ell. Sí que busca, en canvi, expo­sar un modus ope­randi d'aquest cen­tre, que crec para­digmàtic d'una, diguem-ne, edu­cació, impar­tida en con­di­ci­ons de seve­ri­tat extrema (tan extrema que en molts rodals giro­nins l'admo­nició paterna de “si no fas bon­dat, et por­taré al Collell” solia rever­tir les pul­si­ons més dísco­les).

Cal dir també que, segons m'han con­tat, hi ha hagut al Collell dis­tin­tes eta­pes amb suc­ces­sius i nota­bilíssims rela­xa­ments del pri­mi­geni rigor màxim, cosa que ajuda a enten­dre, a aquells que, com jo, per­ta­nyen a l'etapa del ferro roent, tant la bene­volència esmen­tada com l'existència d'una nostàlgica asso­ci­ació d'antics alum­nes.

Però, tor­nant a aquesta etapa de l'hivern més cru, cal dei­xar constància del següent:

a) Senyal d'iden­ti­tat del col·legi era una jerar­quit­zació, eli­tisme i clas­sisme que ho ama­rava tot. La sola existència dels cri­ats (en temps ubèrrims en eufe­mis­mes els deien fàmuls, en llatí) en cons­tituïa la millor mos­tra. Eren nois que, com que no podien pagar el seu ense­nya­ment, estu­di­a­ven fent de “fàmuls” dels cape­llans i dels alum­nes “rics”. El seu uni­forme era d'un marró pujat, cosa que els ator­gava un cal­cu­lat aspecte cendrós. S'aixe­ca­ven abans que els alum­nes “de paga­ment” per repas­sar les seves habi­ta­ci­ons i, si calia, treure'n els ori­nals amb merda; ser­vien al men­ja­dor i ren­ta­ven els plats, amb el temps just per, sense “recreo”, empal­mar amb la pri­mera hora de classe.

b) Els cape­llans que tenien cura de la dis­ci­plina ocu­pa­ven el cap de les llar­gues tau­les del refec­tori. Com­par­tien, doncs, taula, però no men­jar, atès que, con­tras­tant amb la sovint exe­cra­ble ingesta oferta a l'alum­nat, els ser­vien davant tot­hom pro­duc­tes força més plau­si­bles. La jerar­quit­zació culinària no s'esgo­tava en el cler­gat: abas­tava també alguns alum­nes, als quals es com­ple­men­tava el sopar, també davant tot­hom, amb bis­tecs (els de casa bona) o trui­tes (s'ha de supo­sar que els d'infe­rior nivell econòmic).

c) Si el men­jar estava estra­ti­fi­cat, l'estruc­tura car­cerària del cen­tre sí que impo­sava pari­tat en el dor­mir: igual­tat d'horari i iguals con­di­ci­ons d'inter­na­ment en les cel·les indi­vi­du­als on eren tan­cats els alum­nes. El soroll del pany quan el capellà girava la clau gene­rava una inqui­e­tant sen­sació d'aïlla­ment i d'inse­gu­re­tat davant la nit i la vir­tu­a­li­tat metafòrica de la fos­cor, també impo­sada. Sí, nota­ble i negui­te­jant poder simbòlic el del simul­tani tan­ca­ment de porta i llum, és a dir, d'espai i temps.

d) El record de la violència moral i física (amb algu­nes bru­tals pallis­ses d'obli­gada obser­vació ad exem­plum) en cen­tres com aquest –el Collell bri­llava amb llum pròpia, però hi havia algun altre pla­neta i molts satèl·lits– convé que resti enter­rat, però no sota cap panteó amb gar­lan­des. Algu­nes pre­gun­tes (en tinc mol­tes ja escri­tes per a la seva opor­tuna difusió però ara d'impos­si­ble síntesi en un arti­cle) cal for­mu­lar-les recur­rent­ment. N'ofe­reixo, de moment, dues, que, en puri­tat, en són només una. ¿ Per què la mateixa mà que al matí aixe­cava la sagrada hòstia amb esguard de reverència a la tarda col­pe­java amb passió i fins amb indis­si­mu­la­ble plaer la galta d'un imberbe? ¿Per què el feno­men era pro­ta­go­nit­zat per alguns sacer­dots que havien estat edu­cats, ells si, en el tracte sem­pre digne d'un semi­nari, com el de Girona, regit per una figura tan hono­ra­ble com la del Dr. Estela?. Mis­te­ris de la fe, suposo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.