Opinió

LA GALERIA

Banderes als balcons

Les banderes són trossos de drap de colors que miro amb indiferència

Vagi per enda­vant que passo olímpi­ca­ment de la ban­dera espa­nyola com també passo de la senyera cata­lana. Actu­al­ment, veig les ban­de­res com tros­sos de drap de colors que miro amb la mateixa indi­ferència que els anun­cis de les rebai­xes d'El Corte Inglés. Reco­nec que no sem­pre ha estat així, però el pas del temps, les estratègies de des­gast i les guer­res ober­tes entre els uns i els altres m'han gene­rat un pro­fund –i segu­ra­ment irre­ve­rent– avor­ri­ment. El procés emo­ci­o­nal que ha desem­bo­cat en aquesta renun­cia patriòtica segu­ra­ment beu de les fonts de l'apa­tia gene­ral, d'una des­con­fiança pro­gres­siva en els sig­nes iden­ti­ta­ris i de la cons­ta­tació d'una volun­tat rei­te­rada de voler ama­gar dar­rere els colors i els sen­ti­ments tan­tes man­can­ces pròpies. Els símbols de país em rellis­quen sobre­tot quan veig tan­tes ban­de­res alçades per mans bru­tes, tanta gent que glosa la pàtria eterna per treure'n un bene­fici a curt ter­mini, tanta demagògia i tant joc brut. S'han uti­lit­zat bar­ro­e­ra­ment les ense­nyes dels sen­ti­ments per ensar­ro­nar gent, omplir-se les but­xa­ques i por­tar l'aigua a molins par­ti­cu­lars. L'escrip­tor Sebas­tian Haff­ner va dir en una de les seves obres que “els naci­o­na­lis­mes són el refugi dels idi­o­tes”, i mal­grat que ho fes en el con­text d'una pre­guerra mun­dial, penso que les seves pors d'ahir poden ser ele­ments de reflexió d'avui, quan veiem com s'uti­lit­zen els símbols fets draps de colors per ama­gar les penúries i el mal govern. Fet aquest preàmbul, no entenc fran­ca­ment la polèmica que s'ha gene­rat perquè la nova dele­gada del govern esta­tal vul­gui fer com­plir la llei i reclami que als ajun­ta­ments hi one­gin les ban­de­res espa­nyola i cata­lana. Si a Cata­lu­nya hi ha muni­ci­pis que no els agrada aquesta llei, tenen dues opci­ons: pres­si­o­nar perquè el Congrés de Dipu­tats la canviï o posar-s'hi fulles. Als ciu­ta­dans tam­poc ens agrada que els ajun­ta­ments apli­quin deter­mi­na­des lleis, ja siguin de l'Estat o de la Gene­ra­li­tat, començant per aque­lles que ens obli­guen a pagar taxes i impos­tos, però no tenim l'opció de triar si la norma ens convé, o no, en funció de vés a saber quins paràmetres de naci­o­na­lisme caduc. Encara sort que hi ha càrrecs polítics que hi posen seny, com ara la vice­pre­si­denta del govern, Joana Ortega: “Si la llei no ens agrada, l'hem de can­viar, però no podem incom­plir-la.” Parau­les asse­nya­des, ple­nes de sen­tit comú i que sem­blen fàcils d'enten­dre, si no fos perquè en deter­mi­nats àmbits l'obce­cació pels draps de color pesa més que l'obser­vació de la rea­li­tat que ens envolta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.