La vaga del dia 22

Diria que des del 1988 no es convoca una vaga general estatal unitària en l'àmbit de l'educació. Des que era ministre el Sr. Maravall, aquell que impulsà la LOGSE, coneguda popularment com la Reforma, es carregà l'FP, féu entrar els alumnes de 12-14 als instituts, posà les ràtios a 25 per aula, convertí el batxillerat en un curset accelerat per aprovar la selectivitat, i la selectivitat en una xarxa per pescar balenes, perquè tots els altres peixos s'hi escolen. Però la vaga, malgrat els lemes per la millor qualitat de l'ensenyament, etc., fou una gran vaga (avortada per CCOO pactant unilateralment amb el ministre), essencialment econòmica. Volíem sous dignes. D'allí arrenquen tot un seguit de complements que d'una manera lenta van anar omplint la dignitat dels sous dels mestres i professors. I també un seguit de mesures, d'oposicions, de noves escoles i instituts, que han acabat conformant una xarxa d'educació pública prou solvent i establerta, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer. Vull dir que finalment, mercès a l'impuls socialdemòcrata i a la idea de l'estat del benestar, l'Estat espanyol, sempre deficitari en educació, ha arribat a poder donar una taula, una cadira, una aula i un professor a cada noi i noia, fos d'on fos, i vingués d'on vingués. I el mateix ha passat amb la sanitat.

Poca broma. No és una cosa fàcil d'assolir (vol una labor política i econòmica continuada i tenaç), i pel fet de tenir-ho, molta gent no ho nota ni ho valora. Fins i tot hi ha qui ho dóna per descomptat, perquè ell hi té dret. Evidentment, tot ciutadà hi té dret. Però els drets es guanyen i es defensen, no són naturals dins la societat. I dins la natura no hi ha drets, o menges o se't mengen. Però la comoditat de molts anys, gairebé més d'una generació, ha fet oblidar a molts que abans estàvem pitjor, i en molts casos, molt pitjor, i que allò assolit, a la qual cosa tenim tot el dret, cal mantenir-ho i millorar-ho, si pot ser, exercint un altre dret, que és demanar allò que és just. Potser no ens en sortirem, però si no ho fem, segur que no ens en sortirem. No val veure ploure i tancar els ull per no mullar-te, perquè quedaràs xop.

Doncs bé, davant la pluja torrencial que cau sobre el sistema educatiu –que molts no noten perquè no són interins ni substituts, o bé encara cobren cada mes, o perquè encara no tenen 35 alumnes per aula, o bé 40 a batxillerat, o bé no han hagut encara de fer deu dies de guàrdia d'un company de baixa, o no s'han adonat que ja no tenim conserges a segons quines hores, o no hi ha administratiu, o bé no han vist que treballen més hores i que cada cop cobren menys, o que aviat desapareixerà el menjador escolar, qui sap si el transport, i que netegem menys les aules, posem menys la calefacció, tenim menys paper, menys material i cada cop més alumnes... potser n'hi ha que no ho han vist, o que els fa por pensar-hi, o van molt justos i miren per poder arribar a fi de mes, objectiu ben legítim...–, deia, que cau sobre l'ensenyament, com una pedregada fina, però que pot acabar amb pedra grossa, sembla que es farà una vaga unitària estatal, com si els sindicats haguessin despertat de la seva letargia finament burocratitzada, i s'adonessin, de cop, que al pas que anem, la degradació del sistema públic d'educació serà irreversible en pocs anys. I no és just. Aquest sistema, finalment universal i d'una qualitat mitjana acceptable, ha format tota la generació que ara està a l'atur, però no és culpa del sistema educatiu, sinó d'un altre sistema, el sistema financer i econòmic, i no pas dels valors que intentem a les escoles i instituts, sinó dels valors socials imperants de cobdícia i egolatria rampant, que ens han desautoritzat durant anys, via publicitat i mitjans i costums en el consum, tots els nostres esforços educatius. I si a molts ciutadans ara a l'atur, joves, ben formats, els queda alguna cosa, són tots els anys que van estar entre nosaltres, perquè ni empresaris, ni banquers, ni la borsa, ni la política, els està donant res. I resulta que ara serem, el mestres i professors, aquells que deien en to burleta que vivíem i vivim tan bé (on són els que treballaven tant i es feien tan rics, ubi sunt?), els que pagarem la factura, mentre ningú reconeixerà la feina feta, ja que de fet, a tots aquests dels diners, sacrificar una o dues generacions de joves no els importa gens, mentre ells calculen, a la curta o a la llarga, els seus beneficis.

Ja que no ho fan els pares i mares, que són qui ho haurien de fer, tot i que s'entén que no puguin, ho hem de fer els professionals. I no pel sou, com fa 23 anys. Sinó perquè cada fill tingui una cadira, una taula, un professor, una aula, i un dinar, si li cal. Perquè com a mínim, mentre estan entre nosaltres, sigui fins als setze anys o fins al divuit, tinguin les mateixes oportunitats, ja que a fora, segons ha quedat demostrat, impera la llei de la natura, i no pas la de la societat dels ciutadans que nosaltres, tossuts, formem cada any. Tant és. Un dia, quan el desnonin o paguin sou de peó a un enginyer, l'alumne recordarà que a l'escola i a l'institut tots érem iguals, i que va rebre una cosa que no té preu, coneixement. Perquè tota la resta, pel que sembla, s'ha de pagar sigui com sigui, sota el jou de la pura avarícia i ignorància d'uns quants. Caldrà, doncs, novament, fer vaga.