Fins quan, les diputacions?

En l'esca­lada de reta­lla­des que no tenen atu­ra­dor, sem­bla una incon­gruència no par­lar d'un munt d'admi­nis­tra­ci­ons públi­ques de dub­tosa uti­li­tat, enti­tats que mul­ti­pli­quen les des­pe­ses sense altra con­tra­pres­tació que repe­tir com­petències o sub­di­vi­dir res­pon­sa­bi­li­tats de gestió. És inex­pli­ca­ble el man­te­ni­ment d'una foras­se­nyada divisió ter­ri­to­rial, amb auto­no­mies, regi­ons, províncies, comar­ques... totes amb la torna de l'apa­rell mate­rial i admi­nis­tra­tiu neces­sari per gene­rar el no-res.

Foren els bor­bons afran­ce­sats els que inten­ta­ren una divisió admi­nis­tra­tiva del seu regne a la manera dels depar­ta­ments fran­ce­sos, amb intents que ana­ren de les pro­pos­tes de Felip V a les de Car­les IV, però és a ini­cis del segle XIX, en la con­vulsa Espa­nya de governs ines­ta­bles, quan la Cons­ti­tució de Cadis (1812) pro­posa la divisió pro­vin­cial i la cre­ació de les dipu­ta­ci­ons que la com­ple­men­ten. En un Dra­gon Khan d'apro­va­ci­ons i sus­pen­si­ons, les atri­bu­ci­ons pro­vin­ci­als no són con­sa­gra­des fins al 1833, en la regència de Maria Cris­tina de Borbó, segons una pro­posta de Javier de Bur­gos. Des d'ales­ho­res, les dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als dis­tri­bu­ei­xen la part del lleó, amb ele­vats pres­su­pos­tos ali­men­tats pels pres­su­pos­tos gene­rals de l'Estat, una manera de sua­vit­zar altres poders regi­o­nals o locals i com a fons de rèptils per com­prar volun­tats. Supri­mi­des les dipu­ta­ci­ons en les auto­no­mies uni­pro­vin­ci­als i amb una altra for­mu­lació en els ter­ri­to­ris insu­lars, avui hi ha 41 dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als a l'Estat, uns orga­nis­mes que ges­ti­o­nen uns vint-i-sis mil mili­ons d'euros anu­als, vint-i-dos mil d'apor­tació esta­tal i la resta de ingres­sos pro­pis o ter­ri­to­ri­als, i que atre­so­ren un deute supe­rior als sis mil cinc-cents mili­ons. Al seu redós, un fort apa­rell admi­nis­tra­tiu, amb dipu­tats, càrrecs de con­fiança, fun­ci­o­na­ris i con­trac­tats de tota mena, que sumen unes vui­tanta mil per­so­nes, amb sous que dis­pa­ren el capítol pri­mer del pres­su­post.

Amb unes com­petències un xic con­fu­ses, les dipu­ta­ci­ons es mouen en l'inde­fi­nit ter­ri­tori que hi ha entre els governs autonòmics i els muni­ci­pals, pot­ser tenint cura dels ser­veis com­par­tits entre muni­ci­pis o, pot­ser, pro­gra­mant car­re­te­res comar­cals. Tal­ment, una forma de con­tra­po­der en el ter­ri­tori, asse­gu­rat per la funció d'ator­gar sub­ven­ci­ons, quan sem­pre es pot aju­dar con­sis­to­ris d'un color o un altre a sub­mi­nis­trar una bibli­o­teca o aca­bar la cons­trucció d'un poli­es­por­tiu. Tot, men­tre el pres­su­post ho per­meti, ja que a les des­pe­ses de per­so­nal cal afe­gir-hi les, força ele­va­des, de pro­to­col, publi­ci­tat i die­tes vàries, una sag­nia més que evi­dent.

Les dipu­ta­ci­ons cata­la­nes –qua­tre, com les províncies– foren abo­li­des entre el 1914 i 1925, assu­mi­des per la Man­co­mu­ni­tat, i entre 1931 i 1939, que foren absor­bi­des per la Gene­ra­li­tat. El 1979, la des­a­pa­rició de les dipu­ta­ci­ons figu­rava en el pro­grama elec­to­ral de la majo­ria de par­tits polítics, però la rea­li­tat, sobre­tot després de les elec­ci­ons al Par­la­ment, evi­dencià les diferències de color entre governs i les pos­si­bi­li­tats cli­en­te­lars que dona­ven els governs de les dipu­ta­ci­ons. Els interes­sos par­ti­dis­tes s'impo­sa­ren a la lògica.

Quan es demos­tra que les com­petències de les dipu­ta­ci­ons mol­tes vega­des estan dupli­ca­des amb altres orga­nis­mes i les específiques podrien ser assu­mi­des per les admi­nis­tra­ci­ons autonòmiques, és una fri­vo­li­tat man­te­nir-ne l'existència. Par­lar de reta­lla­des i no afron­tar una més que necessària espor­gada d'admi­nis­tra­ci­ons públi­ques impro­duc­ti­ves genera des­con­fiança en els polítics, que hau­rien de tenir una visió exacte del què i perquè s'ha de reta­llar. Per favor, fins quan les dipu­ta­ci­ons?