Museu de la Vida Rural

Avui el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, inaugurarà el nou edifici del Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Francolí, dirigit per l'infatigable Ramon Rosich i dotat d'un equip de treballadors molt competents. A partir d'ara, el museu disposarà de 4.000 metres quadrats de sòl per a exposició i activitats diverses. L'octubre del 2009, el museu ja va viure la primera fase d'una ambiciosa ampliació: s'inaugurava el magnífic edifici de Dani Freixes i la nova museografia, deguda també al seu equip, que incorporava gairebé una trentena d'audiovisuals i feia una distribució molt més atractiva dels continguts. Es passava d'un museu de tall tradicional, un museu de referència en el seu àmbit, amb un contingent molt remarcable de peces i fotografies que il·lustren aspectes variats del món de la pagesia i la vida rural, a un altre que abraçava les noves tecnologies –per il·luminar i fer més mengívols els continguts– i que es projectava al futur. El museu conservava la matriu originària, que no és altra que la casa pairal de la família Carulla a l'Espluga de Francolí: el lloc on l'any 1704 s'obria la farmàcia familiar (origen d'una industriosa activitat empresarial, i, de bracet d'aquesta, d'una convençuda militància cultural en pro del país i els seus creadors); però, amb el nou edifici, un impressionant contenidor blanc, amb tot de paraules del camp gravades en baix relleu o escrites en relleu a la façana i als laterals, el museu replantejava, també, la seva proposta programàtica: si des de l'any 1988, el d'inauguració, es mirava al passat amb la intenció de preservar-lo, a partir de l'octubre del 2009, sense descurar aquest vessant, s'apostava per fer un pas endavant. Així com l'edifici antic alberga el que, grosso modo, en podríem dir el passat de la nostra pagesia i la nostra ruralia (com aquell qui diu, remuntant-se al temps de l'arada romana, bé que amb una presència preeminent del final del segle XIX i, sobretot, de les cinc primeres dècades del XX), en el primer dels nous edificis s'abordava la qüestió molt més controvertida del passat recent i el present (la mecanització i industrialització del camp), i, amb decisió, es projectava la mirada cap al futur, plantejant qüestions d'incerta resposta, en les quals hi ha infinitat de factors implicats, des de l'extensió industrial fins a la preservació del medi ambient: com serà l'agricultura del futur?, de quins recursos disposarem?, quin paper atorgarem a les energies renovables?, com encararem la xacra de la pobresa?

A partir d'avui el museu disposa d'un tercer edifici de dues plantes i de 800 metres quadrats més. La planta de baix es reserva a l'exposició de peces de volum notable (carros i maquinària de grans dimensions). Un espai d'aquesta mateixa planta es destina a arxiu. El pis superior s'obre a un dels neguits de primera hora del museu: la pedagogia (no debades la Fundació Carulla –presidida per Montserrat Carulla i Font i dirigida per Carles Duarte– és la impulsora dels premis Baldiri Reixac, que des de fa més de trenta anys representen un estímul i un reconeixement de l'escola catalana). En aquesta planta, hi haurà dues aules per a la pràctica de tallers i cursos i per a exposicions temporals, projeccions i tota mena d'actes. A més, hi ha una petita zona de repòs per als visitants. L'any 1988, dos anys abans del seu traspàs, Lluís Carulla i Canals veia com es feia realitat un dels somnis de la seva vida: la fundació del Museu de la Vida Rural al seu poble natal, l'Espluga de Francolí. De ben menut, ja es va distingir per l'esperit del col·leccionista, amb l'ànim de preservar –i de compartir– la memòria de la ruralia del país (arreplega de peces diverses, realització d'esplèndides fotografies del camp i els seus treballadors, que avui es poden admirar al museu). Vint-i-quatre anys després, el museu que ell va concebre i fundar és una referència internacional en el seu àmbit. I, a partir d'avui, encara ho serà més.