Opinió

Els interessos

És evident que ens movem per interessos: qui actuaria per perjudicar-se a si mateix? Només
els estúpids

Una de les idees més divul­ga­des, sobre­tot abans de la crisi, és la que ens recorda que als homes i les dones només ens mou la satis­facció de l'interès. Tot un premi Nobel d'eco­no­mia, Gary Becker, va teo­rit­zar sobre la manera en què les rela­ci­ons de pare­lla i la ins­ti­tució de la família –per exem­ple– no són res més que orga­nit­za­ci­ons ela­bo­ra­des a par­tir de la idea de la maxi­mit­zació dels rèdits per­so­nals: un indi­vidu tri­a­ria casar-se o estar en pare­lla en vir­tut també d'un anàlisi de bene­fi­cis i costs de la seva acció, o s'endin­sa­ria en l'aven­tura de crear una família si d'aquesta manera, amb la cre­ació de nens –tal com si fos­sin béns de con­sum!– obtingués una satis­facció per­so­nal, un rèdit que rever­teix en la gra­ti­fi­cació del propi ego­isme.

Becker fins i tot ens va voler il·lumi­nar sobre la men­ta­li­tat cri­mi­nal: el lla­dre o l'assassí no farien sinó una anàlisi de costs, bene­fi­cis i ris­cos abans d'empren­dre una mali­feta: cal­cu­la­rien econòmica­ment si l'empresa il·legal con­su­mada amb èxit té més pos­si­bi­li­tats de pros­pe­rar que no de ser detin­guts i d'aca­bar a la presó. És així com unes deter­mi­na­des con­dem­nes, o unes deter­mi­na­des mul­tes admi­nis­tra­ti­ves benèvoles, no farien res més que incen­ti­var secre­ta­ment el risc d'embar­car-se en una tasca delic­tiva. ¿Val la pena un tri­pi­joc econòmic il·legal, amb algun milió d'euros, quan la con­demna penal pos­si­ble és tan sols la d'alguns anyets a la presó? Això cal­cu­la­ria la ment del mal­fac­tor: la ren­di­bi­li­tat d'un bene­fici econòmic il·legal enfront d'un risc penal hipotètic.

Aquesta teo­ria sobre l'home –un ésser ego­ista que només es mou per interes­sos, bus­cant sem­pre engran­dir els rèdits per­so­nals– ha bas­tit l'antro­po­lo­gia de moda en els últims anys, des del tri­omf del capi­ta­lisme enfront dels sis­te­mes d'eco­no­mia pla­ni­fi­cada, que van fer la fallida defi­ni­tiva a par­tir de la cai­guda del Mur de Berlín. Lla­vors s'inicià una època opti­mista, en què es va con­fon­dre la veri­tat sobre l'home amb el model implícit que ver­te­bra una certa versió radi­cal del libe­ra­lisme econòmic. Un dels lli­bres de més èxit d'aquesta època ha estat El gen ego­ista, de Ric­hard Dawkins, que ens pretén ense­nyar l'ori­gen –ni més ni menys que genètic…– del nos­tre ego­isme, tot mos­trant exem­ples en d'altres espècies ani­mals. La con­clusió de l'obra ens recor­dava que fins i tot els com­por­ta­ments altruis­tes obser­va­bles en els ani­mals no són res més que estratègies per fer tri­om­far “l'ego­isme genètic” una vegada se'n sap des­co­brir la moti­vació pro­funda.

El reg­nat de l'ego­isme, doncs. Però tan­ma­teix Dawkins només venia a il·lus­trar, amb dades teòrica­ment científiques, una idea molt i molt antiga —els vells epi­cu­ris deien el mateix—, una idea que va tro­bar en alguns mora­lis­tes fran­ce­sos la seva for­mu­lació més reei­xida. La Roc­he­fou­cauld, així, va dedi­car cen­te­nars de les seves Màximes (ara traduïdes ínte­gra­ment al català, Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada) a mos­trar-nos que allò que ingènua­ment ens pen­sem que són les nos­tres vir­tuts, actes rea­lit­zats amb les millors inten­ci­ons, no són res més que pro­duc­tes del nos­tre ego­isme, pro­va­tu­res ele­gants per ser­vir millor el nos­tre propi interès. Després de lle­gir La Roc­he­fou­cauld (o Dawkins) és impos­si­ble fer-se una idea ele­vada sobre la natu­ra­lesa dels homes: tot és hipo­cre­sia una vegada se sap gra­tar més enllà de les moti­va­ci­ons apa­rents o decla­ra­des.

¿Però basta la noció d'interès per expli­car totes les con­duc­tes huma­nes? Aquesta antro­po­lo­gia implícita en cer­tes con­cep­ci­ons indi­vi­du­a­lis­tes: ¿no és tal vegada una ciència esbi­ai­xada, que no acaba de dir tota la veri­tat? És evi­dent que ens movem per interes­sos: ¿qui actu­a­ria per per­ju­di­car-se a si mateix? Només els estúpids. Però només els mal­vats són els que tan sols actuen posant l'atenció en els pro­pis bene­fi­cis. ¿Hem d'ano­me­nar-ho interès, també, si allò que fem és aju­dar els altres?

Si només ens governés l'interès no tin­dria cap sen­tit per­dre el temps en con­si­de­ra­ci­ons morals, que tan­ma­teix sem­pre es mos­tra­rien inútils. Però no és així. Al meu parer, hem abu­sat d'aquesta idea, sobre­tot durant els anys de bonança econòmica, quan sem­blava que les moti­va­ci­ons interes­sa­des –“l'avarícia és bona!”, el crit de Gor­don Gekko a la pel·lícula Wall Street– bas­ta­ven per fer rut­llar una soci­e­tat digna. Ara tot això no s'ho creu ningú. Per fun­dar una política decent neces­si­tem mirar-nos a nosal­tres matei­xos d'una altra manera, sense ingenuïtats ni bea­te­ries, és clar, però tam­poc basant-nos en el menys­preu mutu i en la des­con­fiança moral gene­ra­lit­zada.

Les repre­sen­ta­ci­ons que ens fem de nosal­tres matei­xos influ­en­cien el rumb que pre­nen les nos­tres vides. Basant-nos bàsica­ment en la doc­trina mate­ri­a­lista de l'interès no podem aca­bar d'expli­car-nos el perquè de mol­tes acci­ons que veiem cada dia. El que sí que tal vegada explica aquesta idea és per què s'ha ori­gi­nat la crisi que patim: ¿pot­ser no veiem ara que una soci­e­tat basada única­ment en l'interès imme­diat i per­so­nal és abso­lu­ta­ment insos­te­ni­ble?

Contínua­ment fem coses contràries als nos­tres interes­sos, sovint per gene­ro­si­tat, perquè ens fa feliç fer feliç un altre, sovint per desig de glòria o fama, un bé més preat que l'interès mate­rial. Encara que també és cert que els mers interes­sos mate­ri­als poden ser un fre per a algu­nes de les més bai­xes pas­si­ons. Sigui com sigui, convé apro­fi­tar els moments de tran­sició per refle­xi­o­nar sobre els valors i les acti­tuds col·lec­ti­ves, i sobre els models que volem difon­dre sobre la mena de per­so­nes que som. D'una cosa tan sen­zi­lla depe­nen mol­tes deci­si­ons capi­tals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.