Opinió

viure sense tu

Capital Grec

Els catalans mirem Grècia com si fóssim a casa

Em vull grec. Per cri­dar “Súnion!” i evo­car el nom d'aquest tem­ple far de mari­ners. Llu­eix de lluny estant, i pro­voca crits d'ale­gria: rei del mar i del vent, amb el sol lle­ial que pica damunt del seu mar­bre muti­lat. Car­les Riba ens el des­co­bria així, i així forma part també de l'ima­gi­nari elegíac. De les pas­sa­des glòries els cata­lans mirem Grècia com si fóssim a casa, per bé que als nens grecs els ame­na­cen que vin­dran els cata­lans si no s'aca­ben el plat. Em vull Grec. Em vull fes­ti­val de Bar­ce­lona. Vull arrau­lir-me als seus jar­dins, pujant cap a la font del Gat, amb la noia i sense sol­dat. Que el cul se'm faci pedra, com l'arrel del cep s'encasta a la lli­co­re­lla al Pri­o­rat.

Em vull Grec, a risc que un dis­sol­vent m'enve­rini com va pas­sar l'any pas­sat quan van morir un miler de gri­paus. Un veí que no supor­tava el seu rau­car va tirar pel dret. Va enve­ri­nar l'aigua de fonts i estanys des d'on les gra­no­tes pro­jec­ta­ven la seva veu. Això de pro­jec­tar la veu sem­pre ha estat difícil des de l'esce­nari del Grec. No només per a les gra­no­tes; els actors i actrius que hi par­ti­ci­pen sem­pre patei­xen que una revet­lla o algun con­cert al Poble Espa­nyol no els difi­culti la con­nexió amb el públic.

I és que és clar que no és el d'Epi­daure, per molt que l'any 1929 servís de model als arqui­tec­tes Raventós i Rubió i Tudurí, que van recon­ver­tir la pedrera en tea­tre amb motiu de l'Expo­sició Inter­na­ci­o­nal. Jar­dins, cas­tells, claus­tres i espais de tota mena d'arreu del país es trans­for­men en esce­na­ris pels fes­ti­vals d'estiu que ens han d'aju­dar a obli­dar el tràngol del pre­sent. El fes­ti­val Grec que arrenca avui hi vol con­tri­buir amb un pri­mer espec­ta­cle de franc al pas­seig Lluís Com­panys, i un bon paquet de des­comp­tes de tota mena. I, és clar, amb una pro­gra­mació far­cida de per­les per a tots els gus­tos, de fora i de dins. Una: la poeta Dolors Miquel, que ha ser­vit el text Carn avall a Magda Puyo. La carn que tira avall, a cer­tes edats tot penja, i el car­na­val en què vivim fa des­fi­lar la Palla­rina, poeta i puta, que així es diu aquest espec­ta­cle. La con­venció estètica i ideològica és qüesti­o­nada. Com la mateixa Grècia, i de retruc Europa sen­cera que es rearma, que es reca­pi­ta­litza. I és que, com diu la poeta, “lo cel que mos dóna el sol, mos arria pedre­gada”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.