Receptes per a una solució

La crisi de la Zona Euro ja s'ha allargat durant dos anys i mig. I el pitjor de tot és que els episodis de turbulències semblen fer-se més freqüents i intensos. Cada vegada és més urgent trobar una solució creïble i duradora o l'existència mateixa de la moneda única pot estar en perill.

Des del món econòmic semblen més clares les línies d'actuació que caldrien per posar fi als problemes i aconseguir una estabilització de tota la zona. La dificultat rau a com portar-les a la pràctica.

Una primera actuació necessària és la creació d'una unió bancària europea. El BCE té com a únic objectiu l'estabilitat de preus. Però s'ha fet evident que això es queda curt, sobretot en la defensa de la fortalesa del sector financer en moments de crisi. Les retallades de crèdit provocades pels problemes bancaris han jugat un paper preponderant a l'hora d'explicar la recessió a tota la zona euro. Cal crear una assegurança de dipòsits comuna per a la zona euro. La incertesa sobre si algun país de la zona pot abandonar-la ha generat temor i ha provocat retirades importants de dipòsits a Grècia i de menor quantia a d'altres països de la perifèria. Fins i tot s'ha parlat de possibles corralitos. És inconcebible que economies desenvolupades es vegin en aquesta situació i amb aquestes pors entre els seus ciutadans. I és bàsicament atribuïble a un defecte de disseny de la unió monetària i no pas a les polítiques errònies dels països de la perifèria. Per molt que de males polítiques n'hi ha hagut un munt. Però en aquest aspecte l'explicació es troba en la manca d'instruments que tenen les economies que comparteixen una moneda i la incapacitat mostrada per les institucions comunes per substituir aquests instruments.

El sistema de garantia de dipòsits s'hauria de construir a partir de diners aconseguits mitjançant la taxació del sistema financer, ja sigui amb la introducció d'impostos sobre algunes operacions o sobre alguns actius. I hauria d'anar acompanyat d'un sistema de supervisió i regulació a escala europea sota el control del BCE. També caldria un sistema de resolució de crisis bancàries on els dipòsits estiguessin assegurats però els inversors privats, accionistes i creditors, perdessin part del seu capital abans de la intervenció del sector públic, per tal d'evitar l'existència d'incentius perversos.

També cal una recapitalització de la banca a nivell europeu. Als països de la perifèria, però també ho necessiten alguns bancs francesos i alemanys. A més, aquesta recapitalització s'ha de fer evitant el cercle viciós amb el deute públic. És a dir, haurien de ser diners procedents directament d'algun dels fons europeus i no estar avalats per l'estat en qüestió sinó per tota la zona. La qual cosa ens porta a la següent qüestió.

És necessari algun tipus de mutualització del deute. A aquestes altures de la crisi aquest punt és tan controvertit com imprescindible. Els inversors no deixaran de desconfiar del deute dels països més dèbils i augmentar-ne la prima de risc, mentre no vegin moviments en aquesta direcció. El cas extrem seria la creació d'un Eurobò, és a dir, d'un bo que emès per qualsevol país de la zona euro fos indistingible de qualsevol altre i que estès garantit per tots els contribuents de la zona. Aquest cas extrem és ara políticament inviable. Però hi ha possibilitats intermèdies. A Alemanya el Consell d'Assessors Econòmics està estudiant un Fons Europeu de Redempció del Deute. Tot el deute públic de cada país que sobrepassés el 60% estaria garantit solidàriament pels països de la zona. I cada país seria responsable de la resta. Evidentment, els països del nucli només acceptaran això si poden controlar de manera molt estreta la política fiscal de tots els països. El ministre de Finances alemany ja parla de la creació d'un ministre europeu de Finances amb capacitat per vetar els pressupostos d'estats membres. És una via complicada, però l'afirmació recent de la canceller Merkel que mai mentre visqui no permetrà la mutualització total del deute públic de la zona euro, podria implicar que en el futur proper n'acceptarà una de parcial.

També cal canviar l'opció per l'austeritat a ultrança. A la perifèria la velocitat de l'ajust fiscal s'ha de suavitzar a canvi de compromisos ferms de continuar amb la reducció del dèficit. Els països menys endeutats es poden permetre estimular les seves demandes i ajudar a fer més fàcil el procés a la perifèria. Per exemple poden permetre augments salarials que augmentin el nivell de vida dels seus ciutadans i que concedeixin més competitivitat als productes procedents del sud.

Totes aquestes actuacions impliquen esforços i riscos per als contribuents dels països del nucli fort d'Europa. I només es podran portar endavant si hi ha una cessió de sobirania financera i fiscal, i en última instància política, dels estats cap a Brussel·les. Això pot també resultar difícil. Hi ha grups d'interessos fortament vinculats al poder que genera l'exercici de la sobirania i que es resisteixen a perdre aquests privilegis. Un exemple ben clar el tenim a l'Estat espanyol. És a dir que les reticències vindran del centre però també de la perifèria.

Però cal superar aquestes reticències. Ara el repte és trobar la recepta que permeti conciliar tot això. Al centre, les elits econòmiques i polítiques són conscients que els interessa la moneda única, però fa molt de temps que juguen amb el tòpic, parcialment cert, d'un sud malgastador. A la perifèria cal canviar coses en la cultura econòmica i política que permetin competir millor en l'escenari de la moneda única.

I el perill és que això s'ha de fer ràpidament. Potser un toc d'optimisme el podem trobar en el BCE. Aquest no pot solucionar problemes que són fiscals i polítics, però si percep un clar compromís polític en les direccions esmentades anteriorment, el que sí pot fer és comprar temps. Podria fer alguna injecció addicional de liquiditat, de l'estil de la realitzada fa mig any, que ajudés a rebaixar les primes de risc, mentre el plat cuinat al món polític segons les receptes esmentades no arriba a taula.