Opinió

Un sofà a la riba

Estampes

El temps ha esborrat moltes d'aquelles estampes gironines

Fa més de vint anys, el senyor Joaquim Pla Dalmau em va regalar un exemplar del seu llibre Estampes de Girona. Va ser un privilegi tenir-lo i és una sort, atesa la meva escassa capacitat de conservar els objectes, que encara sigui a casa. L'any 1949, d'aquesta col·lecció de linòleums gravats (o linogravats) només se'n van editar 250 peces. És a dir, són una joia. Recordo que les “estampes” que jo tinc anaven adreçades a una altra persona i que Joaquim Pla m'ho va fer notar, amb la indicació que estava segur que, per a mi, no seria cap inconvenient compartir la dedicatòria. No ho va ser i, de tant en tant, en homenatge a la seva figura i als dibuixos deliciosos que va fer, me les torno a mirar. Formen part d'una llarga tradició catalana d'auques populars i de gravats que reflecteixen la vida quotidiana, amb arrels que se'n van fins al segle XIX i que també recullen la iconografia estilitzada del noucentisme. I, a més, atenint-nos a la data de publicació, són un exemple de com el català (que, en aquest cas, acompanyava l'acoloriment d'una Girona provinciana, tranquil·la, festiva, catòlica i reposada) treia el cap enmig del marasme cultural de l'època.

Una de les intencions de Joaquim Pla, dibuixant, editor, home lúdic, músic, gravador, elegant i culte, era deixar testimoni “d'una pila de coses que jo encara he tingut la sort de viure i que tinc por que no ho visquin, en plena intensitat, les generacions que ens segueixen”, deia. Malauradament (o no: res no és etern), el temps ha esborrat moltes d'aquelles estampes gironines: oficis, tradicions, lleures, alegries discretes i humils tragèdies. Jo hi vaig créixer, amb aquest llibre (el meu pare també en tenia un exemplar), i les seves formes, el seu esperit, l'atmosfera que desprenien els perfils dels homes i les dones, dels nens i els avis, que formen part d'aquesta tipologia gironina em van acompanyar i, segurament, van descriure per a mi no només una geografia humana sinó un determinat espai estètic.

No en parlo perquè sí o per ensenyar un tresor i després amagar-lo. En parlo perquè l'Ajuntament de Girona n'ha editat una reproducció fidel que ens ajuda a entendre com vivien o morien els nostres avis. Nosaltres mateixos, no fa tant de temps. Arqueologia sentimental.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.