Europa problema. Europa solució
Juguem l'única de les cartes que pot servir-nos per defensar un futur col·lectiu millor que el que tenim ara: la carta de la democràcia
Temps històrics els que vivim. Mals temps per governar també. Ser comptable o gestor de la cosa pública, en circumstàncies com les actuals, ni és gaire engrescador ni respon a l'ideal del que en diríem un projecte polític. I és que Catalunya travessa el que els llibres d'història en diran un tombant en el camí. Un període clau per entendre el nostre futur col·lectiu. Un període que demana un lideratge clar i un pla d'acció serè per donar resposta al conjunt de sotracs econòmics, socials i polítics al qual el país es veu frenèticament sotmès. Repetim els dos eixos: claredat i serenitat.
Un procés històric que té lloc enmig d'una transferència extraordinària de sobirania cap al projecte europeu. També podria ser una transferència cap als nostres creditors europeus. I no és el mateix una cosa que l'altra, és clar. Aviat sortirem de dubtes. En qualsevol cas, el que sí sabem és que el destí del país està ja absolutament lligat al d'Europa. Un problema, doncs, però també una oportunitat per al nostre futur.
En aquest tombant si alguna cosa no és creïble és la defensa de l'statu quo i del conformisme. És irreal pensar que tot seguirà igual, que el problema català quedarà diluït en l'agenda de la crisi com alguns desitjarien. Les energies del país, per utilitzar un concepte vicensvivesià, ben aviat hauran de mobilitzar-se i demostrar la seva força. La simple acumulació d'energia en vies de canalització empeny el país cap a un context diferent. Canvis que convé veure com un resultat natural, gairebé físic, de tota aquesta energia retinguda durant anys. Una energia desigualment repartida entre ciutadania, societat civil organitzada, partits polítics, petita i mitjana empresa i grans poders econòmics i fàctics. Tanmateix, un cabal important i que no hauríem de menystenir.
La situació és la que és: Catalunya s'enfonsa en una espiral de retallades, de caigudes d'ingressos i d'incompliments. S'enfonsa en veure's obligada a compartir el fat de les comunitats que fagociten els beneficis dels ajustos catalans i s'hi repengen en nom de la solidaritat i l'statu quo. Catalunya s'enfonsa enmig d'un projecte recentralitzador que l'equipara a les comunitats de règim comú i fa dependre el futur dels uns en el dels altres. De la banda de l'Estat, és evident, no hi ha la voluntat de cedir al que demana el govern de Catalunya. Tampoc té ja la capacitat per fer-ho. Ideologia i manca de sobirania s'uneixen de manera perfecta per deixar les coses com són. La sort de l'estratègia actualment a debat, la del pacte fiscal, ja sabem doncs quina és: la de dissoldre's com un sucre sota les urgències i les prioritats del poder econòmic.
Per a Catalunya només queda una via oberta, no necessàriament la del xoc frontal sinó la d'explorar a fons la possibilitat de l'entesa, armar-nos de raons, mantenir unit el màxim nombre de ciutadans darrere de la proposta i finalment donar la veu al poble. Aquest és el camí que ha anunciat el govern de Mas i que aviat es posarà a prova. També és el camí que inevitablement ens du a la via escocesa. L'única via possible en la mesura que permet sortir de la (ir)racionalitat dels retalls, els ajustos i la dictadura dels creditors per generar una certa esperança d'un futur millor. I és que, pot algun poble viure al marge de cap tipus d'esperança? Pot supeditar el seu futur a la voluntat dels altres, fins i tot quan els beneficis d'aquests altres són els perjudicis d'aquells uns?
La sortida democràtica, a dia d'avui, és l'única via política possible al problema català perquè genera un contrafort al poder dels mercats. Contraposa dues legitimitats encara vigents a Europa: la del poder econòmic i la del poder democràtic. La primera representa els interessos dels creditors europeus, els pensionistes alemanys, holandesos i finesos i els dels seus bancs d'inversió. Aquest poder farà tot el possible perquè l'Estat espanyol en el seu conjunt compleixi amb els seus deutes, encara que això impliqui enfonsar el país en l'espiral de dolor i sacrifici grecs. Encara que aquest sacrifici només serveixi per guanyar temps o per fer veure a l'electorat dels seus països que hi ha una sortida, punitiva, a la mala gestió dels països del sud. En aquest front, siguem clars, Catalunya ni és benvinguda ni esperada.
Contra aquest poder, l'únic contrafort és el de la legitimitat democràtica, el del vot ciutadà per escollir quin és el tipus de relació que Catalunya vol tenir amb Espanya. Arriba el moment de redibuixar les regles del joc per introduir-hi noves solucions al problema. Ara toca pensar a activar aquesta altra font de legitimitat. Pensar com mobilitzar el sentit de justícia, com positivar el greuge i l'afartament d'una població darrere d'una sortida vàlida a la situació actual. Per evitar un nou Sis d'Octubre cal exhaurir totes les vies abans d'apel·lar a Europa. Una crida que lliga amb l'esperit fundacional de la Unió Europea, amb la bandera dels valors i dels principis del projecte europeu: la d'escoltar la voluntat dels ciutadans que volen decidir el seu futur.
Sacsegem-nos, doncs, les pors, expliquem-nos bé, exhaurim totes les alternatives i juguem l'única de les cartes que pot servir-nos per defensar un futur col·lectiu millor que el que tenim ara: la carta de la democràcia. Formar part d'Europa és aquí una oportunitat històrica davant de la feblesa de la tradició liberal en el si de l'Estat espanyol. Probablement no hi anirem sols en aquest camí. El referent escocès ja hi és i d'altres s'hi poden afegir. Aquesta batalla Catalunya la pot perdre però també la pot guanyar. La primera, l'econòmica, ja fa temps que està perduda.
