Castillo

A par­tir de demà, durant pràcti­ca­ment trenta dies, aquesta columna l'ocu­parà David Cas­ti­llo. Si vostès són lec­tors fidels d'aquest diari, ja saben que hi tro­ba­ran molt bona prosa –ja era hora!, remuga el com­pany que em lle­geix per sobre de l'espat­lla–. O més exac­ta­ment hau­ria de dir bona poe­sia. Perquè David Cas­ti­llo escriu poe­sia fins i tot quan redacta una crònica periodística o expressa una opinió sobre un fet quo­tidià.

És una rara habi­li­tat a l'abast de molt pocs. Hi ha qui pensa que domina aquesta dis­ci­plina, la de com­bi­nar prosa i poe­sia, però quan ho intenta li surt un pro­ducte afec­tat i car­rincló. L'alquímia no és a l'abast de tot­hom. Fixin-se que en els arti­cles de David Cas­ti­llo que apa­rei­xen regu­lar­ment en les pàgines d'aquest diari les parau­les ocu­pen el lloc que per­toca. Sem­pre troba la frase exacta per invo­car el sen­ti­ment autèntic. El seu dis­curs surt natu­ral, tot té una lògica i una bellesa inter­nes, fins a l'última paraula. És una sort tenir-lo a ell i la seva lite­ra­tura. I ara ja no parlo del diari, sinó del nos­tre país.

Hi ha una manera molt fàcil de saber si un autor és bo. Si vostès arri­ben al final de l'arti­cle, de la poe­sia o de la novel·la, i es pre­gun­ten: “Com? Ja s'ha aca­bat?”, és que allò que han lle­git és excel·lent. A mi em passa amb els arti­cles de David Cas­ti­llo, i també amb els de Manel Cuyàs.

David Cas­ti­llo és peri­o­dista, poeta i també novel·lista. Per si ara mar­xen de vacan­ces, els donaré un con­sell: obli­din-se de l'últim best-seller fet en sèrie en alguna fac­to­ria nord-ame­ri­cana i lle­gei­xin algun lli­bre seu.