Opinió

La contraportada

Torres que cauen

Per seguir el combat contra, successivament, Enher, Fecsa i Endesa per una banda i contra la Generalitat per l'altra, cal temps i recursos

Fa uns dies, per una d'aquelles entremaliadures de l'atzar, en Jordi Pujol i un dels seus dimonis van coincidir de nou a Llagostera. Entrevistat per Llagostera TV amb motiu de la presentació de les seves memòries i evocant episodis vinculats a aquesta població durant la seva llarga presidència, va comentar que el conflicte de la línia d'alta tensió de les Gavarres era ja aigua passada i que, en els horitzons amplíssims que es poden contemplar des del mirador de la plaça del Castell, la ferida que hi ha quedat és quasi imperceptible. La mateixa setmana, vam saber de la sentència del Tribunal Suprem que, després de tants anys, obliga a desplaçar dues torres que incompleixen la llei. L'afectat és Josep Maria Ricart, antic portaveu de la Coordinarora Antilínia que va mantenir fins a les darreres conseqüències la pugna legal contra el traçat. La tenacitat dóna fruits, en efecte, però per seguir el combat contra, successivament, Enher, Fecsa i Endesa per una banda i contra la Generalitat per l'altra, cal temps, convicció i recursos que, com diu ell mateix, no tothom es pot permetre.

Dotze anys més tard s'ha arribat –afegeix– a la resolució que es podia haver assolit d'entrada si no s'hagués negat el diàleg. Els costos han estat enormes en tots els aspectes, i ara, al desgast polític, personal i de recursos públics del passat, cal afegir-hi el cost de les obres per desplaçar les torres, que no és precisament una menudesa. Les coses mal fetes no tenen futur, diu Ricart invocant irònicament la cèlebre consigna convergent i rememorant aquell llarg període durant el qual es va travessar el territori d'infraestructures per avançar en un model de desenvolupament que ens ha conduït a les alegries actuals. La línia, construïda literalment amb nocturnitat i amb la protecció dels Mossos, va ser declarada d'utilitat pública probablement perquè el litoral necessitava amb urgència electricitat per a tots els apartaments que ara són buits i les promocions que han quedat a mig fer. La Generalitat d'aleshores, per raons sobre les quals és lícit malpensar tant com vulguin, va prendre partit de forma incondicional per l'empresa elèctrica, i els legítims interessos dels propietaris valien exactament el que valien les preocupacions mediambientals. El tripartit posterior, que havia convertit el conflicte en munició política, ni va trencar la inèrcia, ni va tenir cap gest amb els afectats. És una memòria dolorosa, certament, però és d'aquest material que estan fetes les nostres derrotes. No obstant això, avui, ningú pot impedir que un home que no es va rendir mai se senti victoriós. A ell li agradaria compartir-ho amb tots els membres de la Coordinadora i especialment amb el cassanenc Francesc Armengol, que n'havia estat president i que va morir fa uns anys. I no pot deixar de retreure que qui ostenta el poder contempli el territori des d'un mirador, com els senyors feudals, sense avaluar les conseqüències de seves decisions arran de terra, des d'on ha vist amb impotència, durant molts anys, unes torres emplaçades il·legalment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.