Models de societat

Potser aquest cop sí que va de debò el debat sobre la sobirania de Catalunya. Ho dic perquè ja se'n sent a parlar –proliferen articles i taules rodones sobre el cas– a individus que fins fa quatre dies encara enviaven al psiquiatra el qui gosava plantejar-lo. Assenyats notaris, cronistes de l'ancien régime, bisbes i pròcers de tota mena semblen tenir coll avall que hem arribat al punt de no-retorn més enllà del qual hi ha no només el ridícul sinó també la misèria, i la jugada del pacte fiscal no se la creu ni el Molt Honorable; hi ha qui diu que és un últim intent desesperat, hi ha qui diu que és un pas estratègic: com que no tindrem prou força per pujar l'Aneto, tot seguit enfilarem l'Everest.

Bromes a part, la discussió es gira cap al lloc d'on hauria d'haver partit: sobirania com, per qui procediment? Amb quins objectius d'ordre social, econòmic i polític? Amb quin programa? Sobre quin model de societat? Plural, sí, però com? Amb quines aliances? Comptant amb què, a dins del territori i a fora? Amb quin cost? Assumint quin grau de sacrifici? Un país de farra i pandereta o un país d'art, coneixement i progrés? Amb expectatives de ser Dinamarca, o amb massa opcions d'acabar essent Macedònia? La Llombardia o la Campània? El dia en què la ciutadania hagi de triar, cal que disposi de tots els elements en joc, pros i contres amb el màxim d'objectivitat i precisió: càlculs, projeccions i probabilitats sobre estadístiques i dades anàlogues d'altres llocs del món: Txèquia i Eslovàquia, les Repúbliques Bàltiques, Quebec, Kosova, Escòcia, Flandes, Sudan del Sud, etc. Que triï amb els sentiments si vol, però que no pugui dir, es decanti cap on es decanti, que no sabia on anava.

Una altra qüestió seriosa que no he vist abordada enlloc: qui ha de comandar l'empresa? No dic només d'un hipotètic primer president de la República Catalana, dic del conjunt de l'equip dirigent, allò que més o menys pomposament els clàssics en diuen els pares de la pàtria –una expressió que no m'entusiasma. En el moviment sobiranista, ara com ara, hi veig més foc de camp i aplec boletaire que compromís dels sectors determinants de la societat en una voluntat intel·lectual articuladora d'un programa concret, atractiu i factible; també seria hora de posar-hi noms propis. No sé si em ve gaire de gust la idea de treure'm de sobre la bota espanyola per acabar amb uns governants reiteradament indecisos, febles, escagarrinats i encara, massa sovint, ineptes per les exigències de força i alhora les subtileses de la gestió pública.

Allò que és a dalt és igual que allò que és a baix, diu la Tabula Smaragdina, i per analogia es pot dir que un petit reducte de la comunitat pot ser la imatge del conjunt del país, amb capacitat per il·lustrar el que ens espera. A la localitat de la Platja d'Aro, de la qual m'he ocupat en més d'una ocasió, des de la més primària, analfabeta cobdícia s'hi perpetra des de fa massa anys una gran varietat de disbarats –millor dir-ne atemptats?– d'ordre urbanístic, civil, estètic, paisatgístic i sanitari, sense un propòsit d'esmena apreciable o, en tot cas, si és que hi és, amb efectes destacables.

Aquest cronista fa anys que suporta un veí, del nom del qual no cal fer esment, propietari d'un local que a més d'hortera i llampant resulta inapel·lablement eructant i sorollós. Com que a les requestes d'urbanitat el veí respon dient que me'n vagi a la merda i que si vull silenci me'n vagi a la muntanya, l'única solució era la via del contenciós administratiu, i amb penes i treballs el resultat va consistir, fa un temps, a obligar-lo a condicionar el local. Però les portes són sovint obertes i el xivarri continua, i quan truques de nit a la policia local responen que no hi poden anar, que cal fer una compareixença personal del denunciant a l'Ajuntament –a la 1 de la nit–, en fi, se't treuen de sobre amb nul·la amabilitat per cert.

A l'altra banda del carrer, un altre veí –d'aquest sí que en diré el nom, perquè aquest és una persona–, en Joan Cobo, ha obert amb uns socis un local anomenat Premium que, prodigiosament, és un model de respecte a l'entorn, de bon gust i discreció. Però a l'altre cantó de la seva mitgera li ha aparegut un ciutadà que l'ha denunciat, i amb l'excusa que li falta no sé quin tràmit burocràtic, el local –que fa més d'un any que és obert i funcionant normalment– ha estat tancat ipso facto. Atès que la molèstia causada és insignificant, i encara més en termes comparatius, en Joan Cobo interpreta que la presència d'un bar amb terrassa desvaloritza els apartaments que al denunciant li queden per vendre o per llogar.

El lector dirà, en què difereixen substancialment els dos casos? Doncs que el meu veí és un mafiós amb un llarg historial d'amenaces per activa i per passiva, d'episodis que semblen trets de pel·lis de Coppola o de Scorsese, i la senyora del veí d'en Joan Cobo és fiscal de l'Audiència. A partir d'aquí no dic res més; he exposat fets objectius, i que el lector en tregui conclusions si li plau de fer-ho. Tornaré, però, al principi, perquè partint del model adequat, s'allunyaria Catalunya de reedicions del carpetovetònic usted no sabe con quién está hablando, i de l'òrbita dels poti-potis tupinaires que tan mala fama, per desgràcia merescuda, han donat dins d'Europa als països mediterranis, i se l'acostaria als escrúpols dels nòrdics. No dic que allí siguin angelets i tot siguin flors i violes, que de cretins i de merda n'hi ha a pertot, però sí que es pot prendre exemple de com la netegen. I d'organitzar la societat de manera que no sigui tan fàcil escampar-ne de nova.