Un sofà a la riba
Marxar del PSC
Alguns hi veuran poca intensitat; d'altres, deserció
El PSC és el partit que ha patit amb més intensitat la sacsejada de l'11 de setembre. Ja venia ferit per una legislatura estranya en la qual mai no va saber quina tecla precisa havia de tocar, i es va contemplar a si mateix, immers en una indefinició que va estar a punt de provocar una crisi interna de conseqüències imprevisibles, adolorit per un lideratge tou, i implorant un federalisme que els socialistes espanyols ignoren o menyspreen (o contemplen com qui veu caure la pluja), com una ànima deambulant que va optar, en un moment determinat, a través de Pere Navarro, per declarar públicament que el programa per a les properes eleccions era el no explícit a la independència. No es tracta de contemplar la unanimitat que sembla que s'estén pel país com un fet ineluctable. En això té raó el PSC: hi pot haver altres vies, i no totes s'han de basar en la construcció d'un estat propi. Però resulta que, en aquest exercici polític de funambulisme, el mateix PSC no s'ha aplicat el que sembla raonable aplicar al conjunt de la societat. Hi ha més vies que la de l'independentisme, per descomptat, de la mateixa manera que, en el socialisme, hi ha més alternatives que no la del missatge únic que es desprèn de la fe en el mort vivent que podem anomenar pacte federal.
El manifest d'aquesta “esquerra catalana” és una excel·lent notícia pel que té d'introducció d'un discurs del tot sobiranista en el panorama progressista tradicional. N'hi haurà que hi veuran poca intensitat patriòtica, de la mateixa manera que n'hi haurà que hi percebran una deserció en tota regla. S'equivoquen tots dos. “Catalunya ha fet un tomb”, “Catalunya constituent”, “onada d'exigència nacional”, “pulsió independentista com a factor transversal”, “exercici democràtic del dret a decidir”... són expressions d'una radicalitat que feia temps que molts esperaven. Els signants encara aposten per romandre dins una certa estructura coneguda però, com que els dirigents del PSC ja han dit que no en farien cas (com s'equivoquen!), el millor que poden fer, honestament, fidels a l'esperit d'aquest paper, és marxar. Per la mateixa dignitat intel·lectual que es desprèn del document.
