Campanya entre estats
Seria un cop d'efecte definitiu si al nou Parlament el president
i el cap de l'oposició fossin independentistes
Els estats són avui projectes i promeses de sobirania imperfecta. Els vells i els nous. A l'equador de la campanya del 25-N, i després d'una precampanya intensa com mai, els termes i els fronts del combat polític han quedat ben delimitats. Res a veure amb una campanya electoral convencional, almenys entre les vistes fins ara a Catalunya des de la primera transició. Els vells models no serveixen per explicar i entendre la dimensió d'aquesta campanya. Ni noble competició ni cursa de cavalls. Batalla crucial, no entre partits, sinó entre dos projectes d'estat, l'espanyol i el català, que pugnen un per la negació i l'altre per l'emancipació.
Aquesta campanya marca un camí sense retorn. Es pot fracassar, es pot perdre la batalla, però les posicions en el camp van quedant definides. Des de l'Onze de Setembre, la negativa al pacte fiscal i la inevitable convocatòria d'eleccions anticipades pel president Mas, s'ha cavat una línia divisòria profunda. L'antiga divisió entre independentistes i no independentistes s'ha transformat en procés polític dual quan Mas i CDC han assumit, com a estratègia de partit i de país, la proclamada pel milió i mig a la manifestació de la Diada: “Catalunya, nou estat d'Europa.” Clar i català: Catalunya vol ser un nou estat.
Per això, en aquesta llarga i decisiva campanya del 25-N la raó d'estat s'imposa a qualsevol altra aspiració política, fins i tot a la raó econòmica de la sortida de la crisi, que els banderers del PP esgrimien. La confrontació dels partits entorn de l'eix social ha passat a un segon pla, i l'antic eix nacional de confrontació s'ha reconvertit en enfrontament directe entre dos projectes d'estat. O el projecte de manteniment a ultrança del vell Estat espanyol, emmurallat en la nostàlgia de l'Espanya “una, grande y libre”, que veu consagrada en la seva Constitució. O el projecte de fundació del nou estat català –el projecte més ambiciós a què pot aspirar una nació sense estat–, ple de reptes i d'incògnites, però alhora font d'il·lusió i de mobilització de grans expectatives. Hi ha res més apassionant que bastir un nou estat per a una vella nació? Res d'estrany, doncs, en la polarització electoral. Feia temps que s'anava congriant. Però ara la campanya ha acabat de marcar la divisòria. A un costat, les forces defensores de l'Estat de dret espanyol que no tolera l'escissió per més democràcia que s'invoqui. A l'altre, les forces catalanistes que sostenen la via democràtica cap a l'estat propi com a font d'un nou dret amb sobirania comparable als altres estats d'Europa.
La consolidació d'aquesta fractura política s'ha mostrat diàfana en l'estratègia agitprop del PP, principal actor en el front espanyol. El partit de Rajoy ha utilitzat tots els recursos de la guerra psicològica i les tècniques més grolleres de la propaganda per evitar la vertebració i la victòria del front català. De la ignorància dels greuges catalans a les desqualificacions de Mas, del menyspreu i l'arrogància a la reiteració d'amenaces, de la hostilitat a les injúries i mentides, de l'expulsió dels catalans d'Europa a les declaracions d'amor, de l'escanyament econòmic al desembarcament massiu a Catalunya: tot s'hi val. Desesperats?
Però el PP ha fet més. Com a partit de govern a Espanya, amb hegemonia indiscutible a tots els “aparells d'estat” (bella categoria del vell Althusser per a aplicar a Espanya) i amb un PSOE desaparegut, ha arrossegat al camp de batalla les institucions de l'Estat. Com que les enquestes li eren adverses, el PP ha instrumentalitzat la majoria de poders del seu Estat per entrar en campanya. A les Corts van votar en contra d'un possible referèndum. Confia que el Constitucional tombarà una consulta catalana. El govern en pes, des de Rajoy fins als seus alfils (ministres), no ha desaprofitat ocasió per deslegitimar el procés d'autodeterminació. S'ha apropiat la Constitució. Ha incitat una ofensiva permanent de retrets envers Catalunya en els grans mitjans d'obediència espanyola, especialment en els més reaccionaris de Madrid. Caldria saber també fins a quin punt haurà implicat la corona en la seva estratègia de la por.
Mentrestant, hem vist també consolidar-se el front decidit a construir el nou estat català. Amb matisos, òbviament. Amb opcions plurals i una esquerra en reconstrucció. L'estratègia sobiranista anunciada per Mas –convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació i defensa del sí– sembla clara i acceptable per a les forces d'aquest front: CiU, ERC, ICV, SI, CUP. El PSC es troba al mig dels dos fronts i perilla: mentre amb una mà defensa la unitat d'Espanya, amb l'altra sosté el dret a decidir dels catalans. Les enquestes auguren dos terços d'escons al front sobiranista, però no asseguren la majoria absoluta de Mas. Algunes pronostiquen un ascens important d'ERC. Seria un cop d'efecte definitiu si al nou Parlament el president i el cap de l'oposició fossin independentistes.
És obvi que el front polític per l'estat català no disposa de les mateixes armes que l'altre front. Ni aparells d'estat, ni exèrcits, ni ambaixades, ni xarxes de relacions internacionals, ni grans mitjans de comunicació amb influència a Espanya i Europa, ni suports intel·lectuals de pes. Les úniques armes que pot esgrimir a dintre i fora són dues: la raó democràtica expressada a les urnes i la força d'una gran il·lusió col·lectiva, determinada a construir un nou estat per a la dignitat, la llibertat i el benestar de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Dir sí comença amb el vot del 25-N.
